Lleida
16-33° C (destapat)
97% 26 km/h

27 maig 2017

El Teatre Principal



Els records muden la pell. Tornar al passat és estirar pellofes sense fer-se sang. En major o menor mesura, tothom intenta traspassar aquesta frontera emboirada entre ficció i realitat, i cadascú ho fa a la seva manera: allargant o escurçant el temps, endolcint la sucositat d’una llimona o aguantant els braços en l’abraçada a algú que ja no hi és. Voler que torni, que no s’escapi, ja entra en el gregal de les pestanyes. Poques vegades un té la sort de posar cara a cara aquell vell teatre polsegós amb una joia amagada d’una ciutat de províncies. El kitsch del rosa i el groc de l’avantsala realça el vellut vermell de la cortina i de les butaques que, corcades, no sucumbeixen al pes de sis valents. La humitat s’escapa a corre-cuita dels narius i la pantalla en blanc projecta una cicatriu a la pel·lícula dramàtica Manchester frente al mar (2016), on un pare no aconsegueix refer-se després d’haver cremat els seus tres fills accidentalment. “¿Papá, no ves que ardemos?”, l’avisa la més gran en somnis. En aquell moment no n’era conscient. Ara li manca voluntat. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    Sense comentaris

Aporta el teu comentari

La teva adreça no serà publicada. Els camps requerits estan marcats amb *