Lleida
8-24° C (sol)
97% 26 km/h

20 setembre 2017

Postal de la Franja



De camí a Barruera, corren a frec de la finestra del cotxe els paratges que un pretendent a escriptor designava com la Toscana aragonesa. Amb els peus de gat calçats, a punt d’escalar la Vall de Boí, que crema amb la màgia de les falles, es queden al plat els calamars a l’andalusa de Tamarit de Llitera i el pa del forn de llenya de Casa Roseta del Campell i es desfà la xocolata de la fàbrica de Benavarri. Passa desapercebut Pilzán, i mira que n’és de ben plantat, i l’antic poble de Purroy espia des del campanar del penya-segat amb les seves finestres recentment pintades de color blau. A la bassa, les granotes rauquen. El timó és la millor flor en els camins que condueixen des d’Estopanyà fins al Collado d’Estaña. Passats els llacs i parats a l’ermita de San Miguel, la mort es fa evident en la runa d’un poble que es descompon. A la fresca, les paraules no tenen vergonya i es pronuncien en veu alta: bajoca, trumfes, rabosa… El sol es fon en l’ordi i l’aigua s’evapora en la sal en aquesta postal d’estiu, que és com la lectura del poema Incúria d’agost, de Josep Carner: “El pla no fa sinó jeure,/ els turons són aclofats,/ els núvols no van enlloc,/ els arbres s’adormen drets”. Sembla que no passi res, però ocorren moltes coses.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field