Lleida
14 - 27° C (sol)
97% 26 km/h

26 setembre 2018

50 anys després del maig del 68



Dijous va fer 50 anys del tancament i desallotjament de la Sorbonne de París, ordenats pel rector per evitar que es repetissin els incidents que ja hi havia hagut a la Universitat de Nanterre, on es protestava en contra el Pla Fouchet, una reforma que volia incloure normes de selectivitat, van suposar l’origen dels fets coneguts com a maig del 68 o maig francès, que derivaria en un mes de protestes, vagues laborals i estudiantils a París més multitudinàries i que marcarien la història moderna de França i de bona part del món occidental. Amb la perspectiva de mig segle de vida, avui podem afirmar que va significar un veritable desafiament a l’ordre establert, l’emergència de la necessitat d’un canvi social i polític i, al mateix temps, la configuració d’aliances entre diferents actors socials. Però també sabem que no es va produir únicament a França i va tenir rèpliques als Estats Units, amb el rerefons de la Guerra del Vietnam, o a Mèxic, Itàlia, Alemanya i Txecoslovàquia, on els estudiants i els sindicats obrers igualment van ser capaços de teixir complicitats per aconseguir un objectiu compartit: capgirar el poder polític. Per tant, podem dir que gràcies en bona part a aquella revolta, la gent va perdre la por a prendre la paraula, a queixar-se i mobilitzar-se i ocupar l’espai públic per canviar allò que creia injust. Aquella llavor va afavorir mobilitzacions que a escala general es van estendre més d’una dècada i que van permetre desenvolupar pensaments i accions per a la construcció de societats que es presenten com a més lliures, justes i igualitàries, sempre amb un denominador comú, la desobediència, imprescindible des d’aleshores per a gairebé tots els moviments pels drets civils, universitaris, feministes i d’alliberament sexual, ecologistes o pacifistes que s’han estès geogràficament i en el temps. Així, tot i que bona part dels grans pensadors conclouen que el maig del 68 s’ha de considerar un punt d’inflexió social, cultural i moral, que va servir per conquerir algunes de les llibertats individuals de les quals encara gaudim avui, també cal dir que en poc temps va evidenciar una manca clara de pragmatisme per articular aquest moviment políticament i en l’àmbit social majoritari. Només cal adonar-se que de defensar la revolució, el marxisme, el socialisme i fins i tot l’anarquisme, tota aquella generació va tornar ben aviat a la calma, i passaria a protagonitzar, durant les dècades següents, tot el procés de globalització que ha acabat generant el capitalisme més exacerbat, i que avui hi hagi una sèrie de grans empreses que tinguin més poder que països sencers. Arribats a aquest punt és inevitable plantejar-se què queda de l’esperit d’aleshores, com va influir en la societat d’avui. Si comencem mirant a França, l’epicentre d’aquell corrent, és molt significatiu que el president francès no hagi volgut commemorar-ho amb cap acte oficial. Però si alcem la mirada i ens fixem en el nostre entorn, veurem que hi ha molts paral·lelismes, amb un descontentament i insatisfacció generalitzats amb la justícia, els governants i les desigualtats socials, que generen mobilitzacions populars com feia anys que no vèiem, alhora que els joves veuen com res ni ningú els garanteix el futur digne que la majoria anhelen. Igualment, també podem apreciar com, més enllà de la il·lusió per crear un nou estat a Catalunya que s’allunyi de tot el que representa avui el règim del 78 espanyol, és força evident la falta de teories i projectes col·lectius que puguin orientar una nova direcció cap on hem d’anar per capgirar-ho tot, com volien fer els protagonistes d’aquell maig francès. Amb tot, no podem perdre de vista que en lloc de cançons de protesta, pintades a les parets i cartells enginyosos amb eslògans atrevits que han passat a la història contemporània com “prohibit prohibir”, “la imaginació al poder”, “corre, company, el vell món és darrere teu” o “l’escultura més bonica és la barricada”, ara una gran majoria de nosaltres sovint ens limitem a fer servir tuits punyents i enviar whatsapps motivadors, per tal expressar la necessitat d’acabar amb el poder d’aquells que mantenen les estructures d’una societat que per a molts torna a ser massa rígida, insensible a les necessitats de les minories i corrupta econòmicament.  Per tant, si realment volem aconseguir canviar el destí actual del nostre món, ara més que mai ens convé anar tots a una a per allò què volem, prendre consciència i recordar una altra de les millors consignes de fa 50 anys i que diu que “nous sommes le pouvoir” (nosaltres som el poder).



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: