Lleida
8 - 14° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

19 novembre 2018

El Castell del Rei o la Terrassa de la Suda



Aquest darrer clar de lluna em vaig sentir més nostàlgica que llunàtica. No vaig voler enclaustrar-me dins la Seu Vella. Havent fet una mossada al sofisticat “1203”, a petar de gent guapa insolentment jove (com enyoro la genuïna Sibil·la!), junt amb la comitiva real i reial, vam enfilar la pujada rumb a la Suda. Feia mesos que no grimpava per aquests àrids indrets, fèrtils en records. La rampa que serpenteja l’accés al cim del turó va estar una sorpresa grata malgrat el desnivell, il·luminat per uns fanals de disseny que algú de la colla va fer servir de desfibril·ladors cardíacs. Felicito els urbanistes municipals. Per a quan, però, ¿un ascensor, o uns quants coolies asiàtics o autòctons per carregar-nos a coll-i-bé? És el suggeriment d’una ciutadana participativa de les que exciten al paer Fèlix Larrosa, per sumar-se a la proposta que el veïnat digui la seva sobre els afers de la ciutat...   
Com sigui, finalment, fem el cim! Algú del seguici troba a faltar l’antena de Radio Lérida, EAJ-42; un altre busca les pedres originals de l’alcassaba sarraïna, aquella ciutadella de la Mitja Lluna; elles, pràctiques, passen del rei del castell i busquen on asseure’s en la col·lapsada terrassa en què han convertit la Suda. ¿Qui ha dit que les lleidatanes i els lleidatans vivim d’esquena a la Seu Vella? La vella esplanada àrida, aquesta nit és farcida de sofàs, tauletes i box rectangulars que em recorden els bungalous on l’Ensenyament de la Generalitat encabeix els soferts nens i nenes. Atès que la idea de suar la Suda és d’una servidora, m’apropo a un dels box per demanar la consumició. M’atén una bonica noia, que, amb dolcesa, em prega li parli en castellà. És colombiana. Ens caiem bé. No vull ni pensar què hauria passat si ella hagués estat una mahometana de l’Al-Andalus. Em perd la Història. Retorno al grup. Un sec gintònic m’acara al campanar de la Seu Vella, presidit per una lluna plena, que projectaria ombres ectoplasmàtiques si no fos per la contaminació lumínica del monument, i del tòpic disseny de llums de la terrassa. Una terrassa monotemàtica, on un disc-jockey força avorrit, evacua ritmes pretesament chill out, és a dir, relaxadors. En aquestes, un xalat melòman de la comitiva, s’atansa a la rudimentària taula de control del dj: “Sis plau, el Clair de Lune de Debussy”. Amablement, el tècnic l’engega a fer punyetes...
Conclusions: al Castell del Rei regna l’efebocràcia que sustenta que la nit és patrimoni de la gent pretesament jove. Vam haver de fugir perseguits pel chill out.                        



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: