Lleida
11 - 22° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

22 octubre 2018

El Parador de Lleida o fent turisme per la ciutat



Feia dies que volia estrenar el Parador de Lleida. Passar-hi hores fent parada i fonda. Alhora tenia una precaució sentimental. El Roser ha estat providencial en el meu currículum vitae. Quan era l’Estudi General de Lleida anys setanta del segle XX, allí hi descobria la Filosofia i les Lletres; assajava teatre amb l’Esquella; m’avesava en la fotografia a l’Escola Municipal de Belles Arts; m’extasiava en el Museu Morera. Un bagul de records que igual surten rebotats en posar els peus a la nova transmutació de l’antic convent. L’altra setmana m’hi esperaven el meu germà i la cunyada. Així que, turista accidental, vaig baixar de l’autobús, i de bracet amb el còmplice particular, obria el vetust porticó de fusta, havent sortejat la porta ferrissa... La família ens acull, degudament aposentada a l’espatarrant saló. Avesats a allotjar-se en paradors, comenten que les habitacions d’aquest són de faula. No desafinen. Ho són. Grans, elegants i confortables dins la sobrietat conventual, com tot el Parador. Recorro els passadissos que sobrevolen el claustre, recreant-me en la bellesa albina de murs i capitells. L’antiga capella acull el menjador. No podia ser d’altra manera. L’espai segueix afavorint comunions i altres experiències religioses, tot bescanviant les hòsties consagrades per .plats divinament elaborats. Bé, algun fluixeja, tampoc cal combregar amb rodes de molí, però l’entorn ho compensa. Posada a buscar peròs, els trobo: La comunió seria perfecta si poguéssim establir complicitats lliures de interferències amb els companys de taula. Però falla la insonorització. L’acústica de la sala devia afavorir l’expansió dels sermons però no afavoreix les converses reposades. En sortir del Parador a Lleida-la-nuit , miro el barri antic amb narius i ulls de turista disposada a olorar i radiografiar. Cavallers amunt busco la misteriosa Seu Vella, passo davant d’una raquítica placa: Aquí va néixer Enric Granados. Avui, cau independentista juvenil, guitarres en mà. El paisatge i el paisanatge urbà és exòtic, solitari. Baixem a hores fosques i el carrer Major és de pel·lícula de terror. Si una ciutat es defineix per la manera que la seva gent s’uneix per viure, treballar i fruir, Lleida s’ho ha de fer mirar. Quan Barcelona va voler salvar la Plaça Reial, artistes com Lluís Llach, intel·lectuals com Oriol Bohigas, polítics com Maria Aurèlia Capmany van anar a viure-hi. M’imagino l’alcalde Ros, les regidores Mínguez, Parra, Ribes, els Larrosa, Postius, Vega vivint als carrers Dolors, Companyia, Tallada. El Parador ha de reviscolar el Casc Antic. Tururut, sinó!...  



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: