Lleida
12-26° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

26 setembre 2017

Enric Granados torna a Lleida per tres mesos



Lo Enric Granados (Pantaleón Enrique Joaquin Granados Campiña) torna a Lleida per tres mesos. Casibé los mateixos que hi va viure dempués d’haver-hi nascut per capritxos del destí militar del pare, allavontes enviat a Canàries com governador militar. Sempre me toca la tendrella com los ajuntaments i los de la cultureta s’apoderen d’aquells sinyors i sinyores que van nàixer al municipi de manera casual, i que dempués ben lluny d’aquí, se van fer una vida i un nom. Llegeixo a LA MAÑANA (22/1/17) que lo filòsof Ferran Saéz barrunta que “Lee Harvey Oswald va néixer per matar Kennedy. Alguns naixem per escriure. És un destí”. Debodebó que si alguns escriuen, no és un destí, és una putada. Afedelisto, si lo que diu lo Sáez va a missa, vataquí que ancara som al segle V abans de Crist, de patac a Atenes. I que lo destí del Enric Granados era tocar lo piano i fer música important. Un artiste perquè va nàixer a Lleida, al carrer Cavallers, prop de lo Pla del Aigua de los garrotins... 
Oital. Lo Enric Granados torna a Lleida per tres mesos. Los que durarà la exposició Granados de París a Goya al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, carrer del Sant Crist. Perlamordedéu! Me va faltar temps per anar al museu. Ja me filustrava que les maresdedéu i los retaules s’havien afanyat unes vacances pagades a Salou o Sigena. ¡Mentre hi hàigon rucs faran aubardes! Lo Enric Granados torna a Lleida per la porta del darrere, al magatzem, no pas a les majestuoses cambres del nostrat museu sacre. Vist lo que he vist, me pregunto ¿per què lo retorn del Enric Granados no es fa al Museu Morera? ¿Granados era escolanet o flare? Brillo! Tot lo contrari. Artiste romàntic, tirant a gavatxo, arropenjat amb Ramon Casas, Apel·les Mestres, lo Adrià Gual...
Oital. Lo Enric Granados torna a Lleida per tres mesos. A ratar del fervor popular amb que va arribar lo maig de 1911 a la estació del tren de Lleida i a la plaça de la Sal com si fos torero, un fenòmeno de la Festa Major d’aquell any. Aspavil: una corrida de toros era lo gra fort de la festa grossa. Avui en dia, los rastres del Enric Granados que queden a Lleida, són tres: un carrer, un auditori i un pastisset. Hostiqueta! Lo anecdotari històric podria ser una miqueteta més unflat si lo Ajuntament del sinyor alcalde Àngel Ros tingués la suficient vergonya cívica per endreçar, netejar la façana de la casa on lo Enric Granados va ansaijar les primeres notes: ingué, ingué, ingué... 
Oital. Lo Enric Granados torna a Lleida per tres mesos al Granados de París a Goya, exposició més arqueològica que nostàlgica per los que mai no vam conèixer aquest lleidatà ¿furtiu, fugisser, cosmopolita? De bigoti filiprim al principi i mostatxut al final. La exposició s’ascarrantxa amb 7 decorats: París, Teatre, Dante, Liliana, Tartana, Gest i Goya. Entre facsímils, càmeres de retratar, gramoles, litografies i partitures més ràncies que lo Richard Wagner d’El holandés errante, potser la pretensió sigo fixar lo lleidatà errant. Si així fos, Granados va tenir la dissort llegendària del qui arrisca. Casondena. Per la vida se perd la vida. Entre lo laberint o la gimcana que mos proposa la exposició de un temps asfonsat, ampic sortia de entre los fòssils exposats, me vaig sentir Madame Bovary. Dona bandejada. Lo comissari de la exposició, Joaquim Rabaseda, redueix la influència femenina real, a un Enric Granados somiatruites...
Oital. Lo Enric Granados torna a Lleida per tres mesos. Dementres, abandono lo Museu Diocesà i Comarcal de Lleida amb la sensació que he viatjat a destemps. Compro lo catàleg (10 euros). Sisquere m’agradi molt més que allò que he vist. Literal futimé pseudoliterari. No’t fot! Ni rastre de lo que les lleidatanes i los lleidatans recordem del músic. Barcelona i Girona copen lo patracol. ¿Enric Granados se sentiria feliç del homenatge de lo seu poble?



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field