Lleida
7-27° C (sol)
97% 26 km/h

24 abril 2017

I tot això ¿qui ho paga?



A diferència del poètic Federico Garcia Lorca, que va quedar tocat qual sonàmbul surrealista en arribar davant la bigarrada simfonia d’acer, vidres i llums del Manhattan novaiorquès en 1929 (només cal llegir Poeta en Nueva York), quan el periodista Josep Pla desembarcava a la ciutat dels gratacels encara més exuberant del 1954, el primer que li va sortir de l’ànima, tot gratant-se la incipient calvície (ignoro si ja portava la boina emblemàtica), va ser una frase molt catalana, lacònica, sis paraules, i assenyada de calcular amb els ulls: “I tot això, ¿qui ho paga?”. Com a bon empordanès, l’escriptor d’El quadern gris no ignorava que tot té un preu en aquesta vida, que ningú no regala res, i que algú ha de pagar la factura. Qui?
Aquest preàmbul cosmopolita ve a tomb atès que el passat dia 7 d’aquest mes de març, la Mesa del Parlament de la Generalitat de Catalunya va tramitar una proposta de Junts pel Sí i la CUP per reformar el seu reglament, de tal forma que permetria la desconnexió exprés amb Espanya. A veure, a veure si ho has entès bé, Marisa. No ens precipitéssim: ¿el Parlament presidit per la mosqueta morta Carme Forcadell s’ha tret de la màniga una carta marcada? ¿Això vol dir que al Parlament no es podrà parlar del contingut de la secretíssima carta marcada, o sigui, la Llei de Transitorietat Jurídica, que defineix Catalunya com una “república de dret, democràtica i social”? Així, a primer cop d’ull, aquesta república no la veig res pública de dret, sinó de tort; pel que fa a democràtica, més aviat ressona a partitocràtica; i pel que respecta a social, gairebé m’ho creuria si no fos que se’m creuen els sons discordants del Palau de la Música amb els xoriços Millet, Montull i els seus recaptadors d’impostos, rendes i tributs, gairebé com a l’Edat Mitjana dels súbdits convergents. República? A tot estirar, ínsula Barataria cervantina, territori il·lusori on el panxut Sancho Panza somiava flatulents deliris de grandesa. ¿Qui vindria a ser el Sancho Panza, aquí i ara, a la Catalana Terra? Aquesta pregunta està xupada. No? Una pista: més que tenir mà esquerra, que també, és esquerrà. Si més no... 
Xarnega que sóc, filla d’una mare catalana i d’un pare madrileny, el fortuït encontre d’aquestes dues persones entranyables, a tocar dels Pirineus lleidatans, em dóna una certa perspectiva molt menys entotsolada de les essències pàtries. Pètries. I em permet assistir, crec, al vodevilesc panorama polític català, allò de la Puta i la Ramoneta més que tronats, amb una llicència poètica sota mínims. ¿Res no és pas el que sembla? Que el president de la Generalitat, menys que un club, Carles Puigdemont, igualet que l’entrenador del Barça, més que un club, Luis Enrique, pleguin gairebé abans d’hora. ¿Vol dir que llencen la tovallola perquè tenen el ronyó més que cobert? I galtes. ¿Quants aturats de lliure disposició tenim a Catalunya? Tot un luxe...
I parlant de luxes, tinc amigues i amics catalans que, amb molt de senderi, abans que no compren un kleenex, trien i remenen la Meca, la Seca i les valls d’Andorra. Així, i des de la perspectiva personal de dona pràctica, és a dir, redundant, em costa molt d’entendre que uns catalans i catalanes de soca-rel comprin una República Exprés sense saber el seu cost, ni tenir un manual de funcionament, ni quants anys gaudim de garantia. Que una cosa és fer volar coloms i altra rostir-los a l’ast. Menys circumloquis: ¿a quant ens surt el quilo d’Independència Exprés?...
Federico Garcia Lorca defensava la república del teatre, “Escuela de llanto y de risa y una tribuna libre donde los hombres pueden poner en evidencia morales viejas y equívocas”. Il·lús. Mentrestant, el pragmàtic i sorneguer Josep Pla, des de la tomba de Llofriu, pregunta als Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, a les Anna Gabriel: “I tot això, ¿qui ho paga?”.  



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    Sense comentaris

Aporta el teu comentari

La teva adreça no serà publicada. Els camps requerits estan marcats amb *