Lleida
1-16° C (sol)
97% 26 km/h

20 novembre 2017

Indiscret elogi de la discreció



Estic llegint un llibre que hauria de figurar en la tauleta de nit de tot cibernauta aferrissat per contrarestar-li el mono: La discreción o el arte de desaparecer del filòsof Pierre Zaoui. No li resumiré el llibre, si el tempta vostè ja se’l llegirà. Sí que avanço que una de les preguntes clau que planteja és: “¿Cómo conseguir hacerse discreto en estas sociedades donde casi todo, desde el mundo de la empresa hasta el mundo del arte, pasando por la televisión y las redes sociales, nos recuerda que ser es exclusivamente ser percibido?” En tancar el llibre, a tomb de les seves metafísiques reflexions, em ve al cap l’exemple de tres monstres sagrats de la literatura que van saber escapolir-se de la baralla de galls de la demostració. M’acompanya? 
Gabriel García Márquez solia referir que es va fer escriptor aprenent de memòria dues novel·les immortals, La metamorfosi de Kafka i Pedro Páramo de Rulfo. En relatar situacions confuses, on res és el que sembla, i aplicant quotes de realisme i fantasia al servei d’històries de rancúnies, Kafka i Rulfo, sense saber-ho, encaixaven les mans esdevenint precursors del realisme màgic. No s’espanti, no és de les seves bondats literàries, abastament conegudes, que vull parlar, sinó de les grans dosis de discreció que van demostrar. Un cop escrita la seva obra, aquests dos escriptors de talent infinit, als que hi sumaria el J. D. Salinger d’El vigilant del camp de sègol, decideixen fer mutis pel foro i guardar silenci. Decisió que Pierre Zaoui llegiria com una altra manera d’estar en el món feta de reserva, poesia i secret, però, per damunt de tot, en l’era de l’aparença i de l’exhibició obligatòria, on la invisibilitat és viu com una patologia, veuria en el seu gest una paradigmàtica resistència a la lluita acarnissada pel reconeixement...
¿Per què van callar? Monterroso, amic personal de Rulfo, veu en la seva rebeca negació a seguir publicant llibres que no considera a la seva alçada, “un gesto heroico de quien, en un mundo ávido de sus obras, se respeta a sí mismo y respeta, y quizá teme, a los demás.” El propi Rulfo ho argumenta de manera més divertida, citant al mateix Monterroso i la seva  faula d’una guineu que es negava a escriure: “En realidad lo que estos quieren es que yo publique un libro malo; pero como soy el zorro, no lo voy a hacer.” I no ho va fer. Núria Amat, en la petita joia que és l’assaig Escribir y callar (Siruela, 2010), l’entén i s’ho aplica: “Cuando el escritor domina tanto su oficio que deja de escuchar los ritmos internos de su voz adormecida, es preferible callar a ser una parodia de su propio estilo.” I Salinger insisteix en què saber callar a temps hauria de ser una qualitat inherent a tot escriptor: “El sentiment d’anonimat d’un escriptor constitueix la segona propietat més valuosa que li es concedida.” Pel que fa a Kafka és molt més radical: li deixa dit al seu amic Max Brod que, un cop mort, destruís tots els textos que havia escrit. Per sort per als lectors irredents de la seva obra,  Brod no li va fer cas... 
Fins aquí el pamflet. Ara, si no s’ha adormit, el poso a treballar. Si l’avantguarda d’aquests tres autors, a més del contingut i la forma de les seves obres, cal també situar-la en el gest, en la seva lluita per voler allunyar-se del centre, esculli de les següents frases la que millor els escau: ¿Silenci creatiu? ¿Abdicar de qualsevol voluntat de poder? ¿Esborrar-se per resistir? ¿Ser oblidat per a poder ser recuperat? ¿Apartar-se per seguir aquí?..
Sigui quina sigui la que hagi triat, convindrem en que la seva discreta actitud és part inseparable de la seva immortalitat. Poc s’ho pensava Juan Rulfo que no l’encertava, en fer-li dir a un personatge de Pedro Pàramo des de la tomba: “Haz por pensar en cosas agradables porque vamos a estar mucho tiempo enterrados.” L’única mort és l’oblit.
P.D.: Parlant de fer mutis pel foro, bones vacances! Arrivederci!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field