Lleida
3-19° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

23 novembre 2017

No sé si m'explico



Un conegut, al que aprecio, sovint m’irrita. Gairebé sempre acostuma acabar el que em diu amb un “no sé si m’explico”. No en té l’exclusiva, molta gent acaba les seves explicacions amb aquesta falca. Però que ho faci algú proper amb tanta freqüència, m’ha fet avorrir la frase. D’altra banda, si ho penso, no entenc el perquè de la meva irritació davant aquest tic verbal. De fet, m’entenc millor quan m’aplico a explicar-me, tot dubtant de si m’explico. Així doncs, m’explicaré...
La necessitat de respondre un seguit de preguntes que facin entenedors els judicis de valor que emeto quan parlo o escric, és també una forma d’accés a saber què i com penso. Ras i curt: quan escric aquest article ho faig per a entendre i per a entendrem. Per dissipar les boires interiors (toma metàfora de lleidatana a l’oest del Segre!). Només si em sembla que me’n surto d’aclarir-me, i superada la temptació de pontificar, o el que és més difícil defugir amb l’humor la pedanteria, tinc el valor de trametre’l a la direcció d’aquest diari. Prèviament, però, em cal batallar amb les paraules perquè és amb elles que penso alhora que em pensen i em viuen la vida. La seva capacitat per enamorar, divertir, consolar, confondre, aterrir o desesperar és infinita. I, per molt que cregui dominar-les, sempre em resta el dubte de si he triat les adients per dir el que vull dir. Perquè escriure és traduir, com ho és parlar, que diu Roger Wolfe. I no només tradueix qui emet el missatge, també qui el rep...
Abundo en el tema. En tota conversa, en tot escrit, hi ha com a mínim, tres discursos: el què vull dir, el què realment dic i allò que el qui m’escolta, o em llegeix, entén, o vol entendre. Per reblar el clau, recupero l’antic proverbi llatí que m’agrada citar: “Duo si idem dicunt, non est idem”. Si dos diuen el mateix, doncs no és el mateix. La cosa es complica quan, malgrat viure la mateixa realitat, vivim en mons diferents. ¿Com no hi ha d’haver malentesos? Els poso un exemple adequat als malaurats fantasmes que darrerament han recorregut i recorren Catalunya (alguns són a Flandes amb el Fuigdemont al capdavant) Llegeixin atentament si us plau aquesta contundent frase de Georges Orwell: “La negació dels fets duu a la dictadura d’un poder que acaba controlant les ments, tergiversant el passat i decidint per nosaltres el futur”. Si l’apliquem al que va passar l’11 de setembre de 1714, tot i que, si som objectius, els fets històrics van ser el que van ser i no uns altres, ¿com la interpretaria un nacionalista?, ¿com un constitucionalista? ¿Diàleg? No sé si m’explico.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field