Lleida
18 - 32° C (sol)
97% 26 km/h

19 setembre 2018

Recordant 'La mujer y el monstruo'



Vas sorgir davant meu com criatura de malson. Amb la teva muda presència, omplies de misteri el meu racó secret. T’apropaves discretament en els moments que em sabies solitària; et pressentia i el cor em bategava desbocat, però no gosava de moure’m per por d’esvanir-te. M’aterraves i m’atreies, malgrat la teva aparença monstruosa. A poc a poc, l’atracció va foragitar la por i em sorprenia esperant la crida que silenciosament em feies: “Vine amb mi! Plegats descobrirem móns i els farem nostres”. I desitjava que te m’enduguessis, perdre’m amb tu com la Julie Adams (¡toma romanticisme d’anar per l’adolescència!). Era un desig secret. Mai no vaig poder dominar-te (sempre m’ha agradat manar).Venies lliurement, i lliurement te n’anaves. Si volia retenir-te, evocar-te, es trencava el miratge. El temps, gran destructor, va fer que aparentment t’oblidés, si d’oblit puc parlar quan no has estat altra cosa que un somni...
Deia Louis Aragon que el que ens fa s’esvaeix. S’esvaeix, però no mor del tot, li respondria Borges. I és que la memòria és l’únic lloc del que no podem ser expulsats, amb permís del Dr. Alzheimer. Ara, l’estrena de La forma del agua de Guillermo del Toro m’ha dut a recuperar les sensacions que la La mujer y el monstruo (1954), el clàssic de terror sèrie B de Jack Arnold, em va suscitar quan pentinava trenes. Encara avui, en un racó del meu estudi, entre altres imatges cinematogràfiques, hi tinc penjada la de la fantàstica criatura raptant Julie Adams, que em permetia traspassar els llindars entre realitat i fantasia, fusionar-los tot enriquint el meu imaginari i afavorint que acabés exercint de contacontes... 
Cada època té els seus monstres (oi Puigdi?) i els de la nostra difereixen dels de 1954, però Jack Arnold i Guillermo del Toro coincideixen en emprar la metàfora fantàstica per combatre una constant de l’horror quotidià: la por a l’altre. Paradoxalment, ho fan amb un monstre més sensible i humà que els humans. Amb tot, el conte de fades, o de faves que és La forma del agua, malgrat la bellesa que destil·len algunes de les seves imatges, mai no podrà abastar la profunditat poètica de La mujer y el monstruo. Lo siento del Toro, en castellano te lo digo para que me entiendas, llámame antigua, pero prefiero que mi monstruo me siga seduciendo y no yo a él. Era lo que hacia con su misterioso ritmo anfibio, no bailando a lo Fred Astaire como en tu peli. Aún así, te agradezco que me hayas hecho rebobinar ensoñaciones y cuestionar al poeta Aragon. ¿El que ens fa s’esvaeix? Potser madurar no sigui deslligar-se dels nostres primers somnis fantasiosos, sinó incloure’ls en la realitat.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: