Lleida
13 - 21° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

15 novembre 2018

Tres senyores i cap senyor



L’altra tarda, amb el rerefons dels esgarips estripats dels líders i les lideresses de l’independentisme barretina calada i arnada per les condemnes menys exemplars, vaig comprovar com tres senyores amb comandament en plaça exercien de lloques en un galliner esvalotat. A saber: la Carmen Calvo, vicepresidenta del govern sociata; la Dolores Delgado, ministressa de Justícia; i la Isabel Celaá, ministra d’Educació i portaveu del consell de ministresses i ministres amb lloriguera a la Moncloa. La gens calba, pilosa Calvo, abocava tones de ciment armat a les declaracions sobre el “Donde dije digo, digo Diego” del desnerit Pedrito Sánchez i la rebel·lió nacionalista. Per la seva banda, la gens Dolores Delgado aplicava el tercer grau a l’Advocacia de l’Estat per aigualir les penes als rats-penats; i per tancar la quadratura del cercle de guix caucasià, la pètria Isabel Celaá rematava la taurina feina descabellant qualsevol símptoma de sentit comú al crit que “Nadie piensa en elecciones. Nadie va a resistir más allá de lo razonable”. Per Déu!, això, ni borratxo, mai no ho hauria dit ni l’àcid Ambrose Bierce...
“No els desitjo a les dones que tinguin poder sobre els homes, sinó sobre sí mateixes”, advertia la Mary Wollstonecraft allà per les acaballes d’un baronívol Segle Divuit. Ho deia en la pedra angular del feminisme britànic, el seu llibre emblemàtic A Vindication of the Rights of Woman. És a dir, la vindicació dels drets de la dona. O sigui que la mare de la Mary Shelley, aquella delicada senyoreta que va parir un Frankenstein gòtic amb retalls low cost de freixures i carnadures masculines vora un llac suís de somni, o malson, ja sabia, intuïa, que, idiotes de mi, de nosaltres, senyores nenes, acabaríem col·laborant amb els hotentots de torn. ¿Importa saber de quin estigma ideològic pateixen aquests cabestros ? Oi tant! Sempre s’ha d’estar a l’aguait de cap on bufen les flaires masclistes...
Rebobino. Tres senyores, la Carmen Calvo, la Dolores Delgado i la Isabel Celaá (¿oi que aquest cognom sona a espasme en diferit, que diria la Dolores de Cospedal?) són les mosqueteres d’un Richelieu de pa sucat amb oli perquè el Pedrito Sánchez, que vol i dol entre femelles sotmeses, és incapaç d’argumentar un discurs coherent aquí i ara. ¿Us heu fixat com camina tot senyorejant la seva senyora Maria Begoña Gómez Fernández? De què va? De Brad Pitt escarransit? De Justin Bieber afònic?...         
M’agrada pensar, creure, que quan escric sóc més lliure que les dones polítiques que han d’assumir les seves servituds inherents al càrrec i a la nòmina mensual. Això sí, a les nostres costelles.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: