Lleida
18 - 32° C (sol)
97% 26 km/h

19 setembre 2018

La soledat acceptada és un regal



Segons l’enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de 2017, a Lleida i província han augmentat les llars unipersonals. N’hi ha 48.900. Representen el 28% del total de famílies i la meitat són majors de 65 anys. El que no diuen les enquestes és quin tant per cent d’aquestes persones que viuen soles ho fan de manera voluntària. De no ser així, la soledat es viu com un drama.  Quan tens tres edats pot comportar greus riscos: malnutrició, insomni, paranoia i fins depressió. Ho deixo aquí. No pretenc augmentar els nivells d’angoixa. Si de cas els de les Administracions de l’Estat. Però ja se sap, elles ni flowers. Segueixen sense posar-hi remei. Ni tan sols paguen pensions dignes. Quan es tenen dos edats la cosa millora? No pas. No ens han educat per a viure sols i gaudir-ne. Només cal donar un cop d’ull a les sales d’espera, a l’autobús o als ocupants de les taules que t’envolten als restaurants. Hom i dom pendents dels Whatsapp i, en arribar a casa, enganxats a les xarxes no fos cas que haguessin d’afrontar el silenci. ¡El soroll mediàtic és el nou company! Però, què vol dir viure sol? Viure sol no és el mateix que estar aïllat o ser un solitari. Tampoc es tracta d’anar-te’n d’anacoreta a l’Himàlaia. Malgrat que Maria Zambrano digui, i diu bé, que “el hombre es el único animal que se acompaña a sí mismo”, som bitxos i bitxes socials. Requerim  la mirada de l’altre per saber-nos vius. Fins Robinson Crusoe, gran solitari del nostre imaginari, va necessitar la presència de Divendres com a testimoni de la seva aïllada peripècia. Què més? Ah, sí! Estar sol no és el mateix que sentir-se sol. A estar sol se n’aprèn. I a estar sola ja ni li explico perquè, a més d’aprenentatge, és una lluita. La cultura patriarcal tem la dona sense lligams. Els diferents nivells de tolerància a la solitud estan directament relacionats amb el fet d’afrontar les nostres pors i de sentir-nos còmodes amb el nostre món interior (i no em refereixo a dur la talla de sostenidors o gayumbos adequada, que també) sinó a la nostra capacitat de saber ocupar el temps tot enriquint-lo ¿Els sona allò de llegir, anar al cinema, escriure, escoltar música, cuinar, passejar?... Ja ho veuen, la soledat volguda o acceptada és un regal. ¡I additiva!.. ¡I el preu de la llibertat!.. ¡I la millor de les amigues!.. Bé, si li queda algun dubte i vostè és dona, faci com una servidora: empassis d’una tirada les peripècies de la Lola Vendetta, una feminista còmica i de còmic sense pèls a la llengua que s’ha empescat la Raquel Riba. El seu lema: “Vale más Lola que mal acompanyada”.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: