Lleida
17 - 32° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

19 agost 2018

Teatre grecollatí al Parlamento de lleons madrilenys



Des del Mahbharata de Peter Brook, espectacle teatral maratonià de 12 hores que vaig fruir-patir al Mercat de les Flors barcelonès en 1985, no havia tornat a experimentar semblant catarsi cívica. M’explico. El 31 maig 2018, el PSOE de l’errabund Pedro Sánchez oficiava una (e)Moció de Censura contra el PPero Mariano Rajoy. L’escenari, un Parlamento tipus teatre grecollatí, custodiat a l’entrada per dos lleons madrilenys. Van ser 16 hores intenses que compendiaven un munt de gèneres dramàtics: de la tragèdia a la comèdia, de la farsa al melodrama. Ho vaig haver de presenciar des de la tribuna televisiva, atès que servidora no sóc ningú per fer-ho des de l’amfiteatre parlamentari. Malgrat els tots i les totes demòcrates de parquet o de catifa d’arpillera, encara hi ha classes...
Al més pur, arcaic, sentit teatral, els protagonistes eren com sempre dos homes públics que declamaven una salmodia rítmica no sé si massa estudiada, això sí, amb màscara natural i sense altre coturn, sabata amb plataforma, que un faristol amplificat. Reconfortava que, per damunt de les seves closques fàl·liques, una dona, l’Afrodita potent del Congrés dels diputats i de les diputades, administrava temps, contratemps i silencis. Quan tocava, segons el guió, els corifeus i el conjunt dels plebeus a sou, palmejaven ni que fos amb les orelles allò que l’Èdip-Rajoy contraposava al Tirèsies-Sánchez. Per als no iniciats, ¿qui s’ha follat la mare i qui pretén castrar el pare?; ¿qui és l’incestuós, qui el parricida? El tragicòmic espectacle orquestrat per uns aficionats igual sonava déjà vue. Mentrestant, els neòfits posen màscara de saber de què va el drama. Més ben dit, l’(e)moció de censura...
Havent dormit, l’Èdip-Rajoy i el Tirèsies-Sánchez, dinosaures insomnes, encara eren allí. Hem focalitzat, però, l’acció dramàtica en els protagonistes. Gravíssim error. Com acostuma a passar, cal tenir molt en compte els personatges secundaris. Aquells que no tenen ni una sola frase remarcable, però que acaben salvant una peça teatral dolenta o mediocre. És a dir, els del penis en uve (el PNV, esclar) amb la txapela calada fins les celles. Total: que m’hauria estalviat un munt d’hores veient un vodevil tronat, o quan l’amant posa les banyes al marit davant el veïnat. “Mai tants deuran tant a tan pocs”, que deia Winston Churchill. És la llei de l’embut. 
A saber: ni boja miris mai més un debat televisiu. No el miris. Et miren. En qualsevol dels casos possibles, el teatre grecollatí reciclat dels dos lleons et transfigura en tòtila.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: