Lleida
20-37° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

18 agost 2017

La mare que (no) la va parir



Fa cosa d’un mes, he sigut mare. Sense gestació ni part, però, en definitiva, mare.  Si sembla que, amb vint anys, la situació no pugui esdevenir més kafkiana, se’n tornarà. I és que, des que la Cucafera és a casa, m’he adonat que compartim més coses de les que, a priori, pugui semblar que tinguin en comú un podenc andalús i una persona. Un color d’ulls força similar i el costum compartit d’adormir-nos al sofà, amb l’aire condicionat, i tot sovint amb la baba penjant, han fet que fins i tot la mare —poc amant d’això de barrejar animals i persones en un mateix habitatge— li tingui afecte a la Cucafera.
La meva rutina també s’ha capgirat des que la vam adoptar. Sense exagerar, fa un mes que no poso el despertador. En aquest cas, les vacances no hi tenen gaire a veure, ja que, cada matí, quan els primers raigs de sol donen la benvinguda al dia, la Cucafera me la dóna a mi. Però saltant. Damunt del llit. Mentre dormo. Quan em disposo a aixecar-me sé que m’esperarà un regal. I és que la Cucafera m’ha fet descobrir elements de casa que abans resultaven quasi desconeguts per mi. El motxo ha esdevingut el meu gran aliat per combatre els regals, i fins i tot he après a donar biberons. La Cucafera, molt cuca quan vol, i una fera quan li dóna la gana. Si és que... la mare que la va parir! O no?



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field