Lleida
16-33° C (sol)
97% 26 km/h

26 juliol 2017

Blanco



Sis de la matinada a l’Aeroport del Prat. Comprem la primera edició de La Vanguardia mentre esperem perquè, al cap d’una estona, pugem a l’avió que ens ha de dur fins a Praga. El titular de portada –Dos tiros en la nuca– ens confirma la mort de Miguel Ángel Blanco. Fa vint anys no hi havia xarxes socials i, la majoria, encara no teníem ni mòbils analògics. Ara sembla sorprenent, però llavors si volies saber què passava t’havies d’espavilar una mica. La notícia, tot i esperada –l’havien trobat hores abans ja en estat crític–, sacseja tots els cors sense distinció i la recordo amb la mateixa repugnància que l’assassinat d’Ernest Lluch. En aquella ocasió, ETA es va suïcidar perquè no va voler escoltar la veu del poble, després que arreu es fessin mobilitzacions per demanar l’alliberament de Blanco un cop la banda terrorista donés un ultimàtum de 48 hores de termini al Govern central perquè acostés els presos etarres a Euskadi. Les poques simpaties que des d’alguns sectors esquerrans radicals despertava encara ETA, es van acabar d’esvair de patac perquè no tenia cap ni un sentit intentar justificar l’injustificable. Aquelles imatges de repulsa i condemna de la ciutadania van evidenciar que hi havia gairebé una unanimitat contra la banda. Ara, ni gairebé. Ara, som tots.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field