Lleida
15-30° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

30 maig 2017

20+20= Trenta-deu



Aquest és el penúltim article que faig de Ara que ja sóc gran, aquesta secció que us ha acompanyat durant prop de 4 anys tots els dimecres en aquest diari. Passat Sant Jordi, i arran de la publicació del llibre de recull dels meus millors articles i la meva arribada a l’edat dels quaranta anys, canviaré el nom de la secció. Arribar a aquesta xifra sempre ha estat un factor psicològic pel fet de ser com un equador vital i per demostrar l’assoliment d’una maduresa personal. Vulgui o no, la trista desaparició de la política socialista a l’edat de 46 anys, la Carme Chacón, m’ha obert una sèrie d’inquietuds d’aquest nou cicle que encetaré aquest any. Ni molt menys he d’agrair a la Carme que m’ajudi a donar fil a aquest article, ella, a l’igual com succeeix en qualsevol mortal, provoca que tota mort sigui molt dolorosa, però no és menys cert que quan afecta persones joves la seva ona expansiva serà molt major, i si a això li sumes el factor mediàtic del personatge, mare d’un nen i les simbologies històriques que ens deixa la Chacón, el buit sempre serà enorme. No deixa de ser curiós, però, que amb aquest bagatge personal amb el qual se’n va, s’hagi acomiadat de tots nosaltres completament sola i sense ningú al seu costat. 
En Serrat deia en una mítica peça musical Fa 20 anys que tinc 20 anys, on reivindicava a grans trets que encara tenia força, a cantar a la vida, a vèncer l’inconformisme, a la lluita i a l’energia. També la dita típica castellana De los cuarenta para arriba, no te mojes la barriga, on demostra que històricament una persona a partir de les quatre dècades era considerada gran, doncs l’esperança de vida era molt menor que l’actual. Aquest inici ens demostra que has arribat en un moment en el qual has de començar a cuidar-te. Deixant de banda aquestes contrarietats. També amb l’arribada d’aquesta edat, un sap que arriba a una etapa de maduresa personal, on se suposa que arran de l’experiència que ha anat adquirint durant els anys, un ja sap el verdader sentit de per què, per a què i de com fas les coses. Ara bé, si un es posa a pensar amb tot el que he dit, a partir d’ara es donarà compte de la provisionalitat de tot plegat, de si val la pena fer segons quines coses, de valorar “la gran merda” on estem instal·lats per arribar al final a la trista realitat diària. Així doncs, arribar als quaranta pot semblar una putada per les primeres seqüeles corporals que tenim (calvície, varius, panxa, desgast muscular...), potser un compte enrere vital (valorem el que hem viscut i posem dubtes del que ens queda per viure) i criticarem la existencialitat d’aquest món (potser vindrà donat per allò de la crisi dels 40).
Com sempre ens anirem fent grans, i si prenen nota del que Cervantes deixa en una reflexió del Quixot on diu “He sentit dir que la mort amb igual peu trepitja les altes torres dels Reis com les humils barraques dels pobres”. Amb aquesta afirmació del fidel Sancho Panza al cavaller Quixot de la Manxa, considero que deixant de banda l’estatus social de cadascú, hem de viure intensament la vida, adaptant-nos al cicle en el qual estem i ser coherents del que podem fer i el que no podem fer... Que segons quines potser ja no toca!!! I jo, personalment que voleu que us digui? Soc feliç perque he tingut una vida plena i intensa com la Carme Chacón i, sincerament, no renuncio a continuar vivint-la amb la mateixa intensitat, il·lusió i agraïment de tot el que se m’ha donat i qui sap, de tot el positiu i negatiu que encara em donarà...



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    Sense comentaris

Aporta el teu comentari

La teva adreça no serà publicada. Els camps requerits estan marcats amb *