Lleida
12-30° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

24 setembre 2017

Capri, en un món com l’actual...



El dilluns passat es va celebrar el centenari del naixement de l’humorista Joan Camprubí Alemany, més conegut per tothom com Joan Capri. Sens dubte l’essència de l’actual humor català li devem a ell. Capri va saber reflectir (amb ironia) els canvis que s’anaven succeint, tant socials com polítics, de parella o familiars, de com ens relatava l’ús de les noves tecnologies de l’època o de noves tendències, de saber relacionar-se o noves formes de viure. Va ser tot un cronista contemporani (sense semblar-se a ningú i amb una noble elegància burlesca) anava relatant amb la seva peculiar visió tot el que succeïa fa 50 anys a casa nostra.
La seva particular visió còmica, foteta, escèptica, derrotista o costumista de la Catalunya grisa del franquisme, va fer-li guanyar un nínxol humorístic que gairebé ningú ha sabut continuar. D’aquest cèlebre humorista català n’han sortit uns quants (poquissíms) successors, essent potser el més destacat l’Andreu Buenafuente. Durant la seva carrera, en Capri va posar el seu granet d’arena al teatre, al cine o bé durant els inicis de la delegació catalana de Televisió Espanyola amb la mítica sèrie del Doctor Caparrós (punt màxim de la seva fama) i així com també durant els inicis de TV3 amb la sèrie Amb l’aigua al coll, no tenint tanta repercussió com en l’anterior. A casa meva, on reconec que sempre he tingut un gran humorista reflectit en la figura del meu pare, sovint li he sentit dir alguna frase mítica extreta del monòleg del matrimoni: “l’amor se’n va, però ella es queda...” o quan a mi de jove em deia “has de viatjar, has de veure món!”. Potser és per això que en el meu tarannà tinc una mica d’arrel d’en Capri, on sovint utilitzo similituds extretes del monòleg Savis en les meves relacions personals/professionals, on per exemple, acostumo a no queixar-me mai dels qui em foten el pèl, és més, els acostumo a glorificar o descol·locar per tal que reconeguin que la seva gesta l’he captat a la primera. En el meu cas particular puc dir que el vaig viure ben poc (sóc fill del 77), potser he estat més influenciat per l’humor dels 80 de l’Eugenio o dels 90 del Pepe Rubianes que no pas pel Capri, però ningú no em treu que l’hagi vist quan era petit fent de doctor televisiu o l’hagi escoltat en monòlegs mítics d’aquell home amb perilla blanca que tothom tenia en cassets per casa seva. Sens dubte a Espanya també hi va haver un gran còmic amb moltes similituds amb en Capri, va ser el Gila, que també va saber fer la seva particular crònica social del que anava succeint a l’Espanya franquista i tot seguit la democràtica.
Vist des de dalt, si ubiquéssim en Capri en un moment com l’actual, el d’una Catalunya amb una tensa relació amb Espanya, segurament no deixaria de sorprendre’ns algun dels monòlegs que se n’extrauria. Sense anar més lluny, el mateix dilluns del centenari del naixement de l’humorista, a Talarn (el Pallars Jussà) es varen entregar despatxos dels nous sotsoficials de l’exèrcit amb la presència del rei Felip VI. El monarca va estar acompanyat per la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, que segons es diu està preparada per actuar a Catalunya; la consellera catalana, la Neus Munté, que sembla ser que penja d’un fil la seva futura inhabilitació per la próxima ruptura amb Espanya; l’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros, que ha passat de ser catalanista d’esquerres a ser un fidel servidor de Madrid; i d’altres càrrecs de tots els colors polítics actuals (crec que només va faltar els indecisos dels comuns, que potser també estaven indecissos d’anar a Talarn també). Amb aquest perplex escenari, no em vull ni imaginar quin monòleg en sortiria de la brillant creativitat d’en Capri. Amb tot això, i tal com diu l’epitafi que té el Capri a la seva tomba del Cementiri de les Corts, al final haurem de perdre’ns-ho així: “Si ets creient, un parenostre, i si no ho ets, una rialla!”.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field