Lleida
10 - 21° C (boira i sol)
97% 26 km/h

14 novembre 2018

"El saben aquel que diu"



Els nens que hem nascut als 70 hem tingut uns pares que varen conviure amb un bon plec de gustos i de grups musicals (alguns d’ells encara estan actius) i un bon sarpat d’artistes que varen marcar la nostra infància. El fet de no tenir una oferta molt variada de canals televisius i de formats de reproducció de peces musicals (només discos de vinil i de cassetes bàsicament) ha fet que el ventall a triar que vàrem tenir hagi estat molt més limitat que no pas el que s’han trobat els nostres fills actualment. A casa dels Ceron-Castelló els gustos musicals varen tenir influències de la música melòdica, ballable i festiva. Ara bé, hi ha un artista que va marcar als meus pares i la meva particular infància, i aquest sens dubte va ser un brillant humorista, de rostre impertèrrit i amb un infinit repertori d’acudits que es deia Eugeni Jofra i Bafalluy (amb descendències al poble de la franja, Benavarri), tot i que popularment per tothom era conegut amb el nom d’Eugenio.
Ara fa dues setmanes, en el marc del Certamen lleidatà Som Cinema, es va presentar el documental de la productora REC, amb la direcció d’en Xavier Baig i en Jordi Rovira i que duu el nom del mateix humorista català. El documental en si narra el que hi havia darrere d’aquell home alt, imponent, assegut damunt d’un tamboret, que sempre anava de negre, seriós, amb grans ulleres fosques, barba, una creu d’or al coll, amb una eterna cigarreta i un got de tubo de whisky a la mà. He de confessar el molt que m’ha colpit el que ens narra l’audiovisual i de com els diferents personatges que hi intervenen, es van despullant confessant vivències inimaginables de la veritable vida d’aquell geni còmic. Explorant el seu vessant més desconegut a través de familiars, amics i parella es descobreix l’altra cara que estava vivint aquest fenomen de masses dels vuitanta i principis dels noranta. Mentre era l’Eugenio de tots nosaltres, entrant constantment a casa nostra per mitjà de la petita pantalla, la seva vida personal, al contrari, era un calvari per als que l’envoltaven. Els ambients que arrossegava la fama amb la qual estava immers i les males influències amb qui es va rodejar, només van fer que accentuar més la foscor interior que duia d’ençà de la prematura mort de la seva primera esposa, la Conchita Alcaide. Aquest gran cop personal (que mai va arribar a superar) va provocar que amb dos fills ben petits –en el moment en que havia d’ajudar-los a créixer- coincidís amb l’inici del seu gran èxit professional. Òbviament no va saber gestionar-ho com calia i les decisions anava prenent, no varen ser les més idònies en aquells moments. Em va sorprendre molt com un personatge tan polifacètic com era ell (va ser joier, cantant, empresari, pintor, actor i un gran fanàtic a l’esoterisme), intel·ligent com el qui més, no va superar mai el particular rebuig per part del seu pare, recordant-li constantment que: “en aquesta vida no seràs mai ningú” (donat el peculiar caràcter que tenia des de ben menut) i de com va caure en una tristesa interior infinita arrel l’adéu perpetu del seu gran amor. Tot el que va anar succeint a partir d’aquell moment en la seva vida i en el seu món interior, era totalment inimaginable per tota aquella audiència (de totes les edats) que l’anavem seguint incondicionalment en els seus shows televisius o esperant ansiosament quan trauria un nou cassete per portar-lo en la nostra particular col·lecció de cintes del nostre vehicle.
Vist des de dalt, aquells que no hagin pogut gaudir del documental en les sales en què s’haurà projectat durant aquests darrers mesos, que sàpiguen que podran tenir el luxe de visualitzar-lo abans que s’acabi l’any en el programa Sense ficció de TV3. El dia que el visualitzin, quedin-se amb els exemples de com el mateix dia en què mor la seva primera dona i agafa el cotxe en direcció cap a un bolo que tenia contractat a València o de l’experiència de l’actuació que va tenir amb el general Pinochet a Xile. Aquests fets ens demostren de com ha de ser un gran professional de l’humor, on el que simplement busca es la teva rialla i que arribis a desconnectar del teu particular món diari. Per a mi, el documental del millor humorista de tots els temps, ens ha ensenyat de com interiorment ho estava passant tan malament l’Eugenio, per poder donar-nos el millor de si mateix damunt dels escenaris que va anar delectant-nos al llarg de la seva vida. Segurament, si no hagués estat immers en aquesta gran tristor personal, no ho haguera pogut fer millor...



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: