Lleida
18 - 35° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

23 setembre 2018

En l'adéu del mestre Puyal



El passat dimarts vaig tenir el plaer de compartir taula amb els companys del Fòrum Empresa i dinar tots plegats amb el mític periodista català Antoni Bassas. No em vaig estar de dir-li que era una persona amb la qual m’havia criat amb ell tota la vida, ja que amb 40 anys que tinc l’he escoltat a la ràdio fent el Barça o El Matí de Catalunya Ràdio, l’he vist a TV3 amb el Tres Pics i Repicó, el programa especial del Barça Aquest any cent! o essent el corresponsal a Washington de la cadena catalana, fins avui en dia on el llegeixo sovint al diari Ara. Òbviament el passat Sant Jordi vaig demanar a la meva dona que em regalés el seu llibre on repassava la seva etapa radiofònica al programa matinal de Catalunya Ràdio. Dit això, era d’esperar que sortís a la conversa el paper del mestre Puyal i la seva petjada a la història de la ràdio (del qual jo també he tingut la sort de créixer amb ell), ara bé, del que no ens pensàvem ni en Bassas ni jo és que a mig matí de l’endemà, en Joaquim Maria Puyal anunciaria la seva renuncia a fer més partits del Barça a la ràdio nacional de Catalunya. Sens dubte, amb aquesta notícia es deixa un buit molt gran en el món de la comunicació en català que serà difícil de tornar-lo a cobrir. Parlar d’en Puyal i el seu mig segle de retransmissions de futbol (42 fent-ho només en català) és parlar del professor d’una escola de grans narradors de partits de futbol en el nostre idioma; de ser el pare de molts mots, expressions o gramàtiques futbolístiques catalanes; de crear un llenguatge i un estil únic d’explicar del que està passant en un terreny de joc; i finalment, de fer-nos estimar uns actors/jugadors i uns colors on sense la seva manera de citar-los no hagués estat possible tenir-los-hi l’estima que els tenim actualment (exemples com “Urruti t’estimo”, “Sos Macanudo”, “Don Andrés”, “Messi i més i més”...o “Ara ja em puc morir!”); i finalment, sense cap intenció ni voler-ho representar, ha arribat a ser el doctor d’una facultat de Periodisme on s’ha ensenyat una nova manera de fer les cròniques dels partits de futbol, amb la sort que sempre ha estat amb el Futbol Club Barcelona com a company de viatge i gran equip de col·laboradors que l’han acompanyat. A Lleida, i en petita escala, hem tingut les figures d’Antoni Laso, Jordi Guardiola, Dani Badia, Sergi Tor, Artur Peguera o Javier Moncayo com a referents d’aquesta escola, tot i que ells a més han tingut l’habilitat d’afegir-hi alguns mots de caire lleidatà i carrinclons al lèxic futbolístic emprat, i el plaer d’haver-ho pogut fer amb l’equip local de la nostra ciutat.
No només en Puyal ha arribat a ser un gran referent radiofònic, la seva figura també ha deixat petjada en el món de la televisió amb una sèrie de programes estel·lars com La vida en un Xip, Un Tomb per la Vida o el Vostè Jutja. Han estat referents de la seva època i han creat tendència en el moment en què van ser gestats, i que igual com ha fet anunciant la seva renúncia a fer més partits de futbol, els programes televisius també els va anar deixant quan ell va voler i en el moment que tocava. En Puyal ha estat capaç d’adaptar-se a cada cicle de temps els quals ha anat compartint vivències amb el seus fidels oients de diverses generacions, no és el mateix un partit de l’època de l’Urruti que un partit de l’Andrés Iniesta. Aquesta manera de mutar-se i adaptar-se als moments que ha anat vivint li han permès que dintre del món de la comunicació hagi aconseguit ser respectat abans que ser admirat. El mestre Puyal és un malalt de la paraula excel·lència i gràcies a ella ha pogut arribar a assolir-la usant el rigor i la innovació al llarg de tota la seva carrera. Esperarem amb què ens delectarà ara a les portes dels 70 anys, la seva ment ara li diu que té el desig de fer una pel·lícula o una obra de teatre, estarem a l’espera...
Vist des de dalt, a partir d’ara de reconeixements al Puyal no li’n faltaran. El nostre país sempre ha volgut reconèixer als mites quan ja no estan actius i no quan estaven  a dalt de tot, desitjaria que l’Institut d’Estudis Catalans hi aportés el seu gra de sorra en la figura d’aquest gran comunicador. I m’admira sentir un cop més el mestre quan diu el perquè deixa de fer més futbol en català: “Les coses s’han de deixar quan un està a dalt de tot...”, una gran veritat que molts líders que estan en política, empresa i diferents càrrecs de responsabilitat haurien d’utilitzar-la molt més sovint...                      



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: