Lleida
3-19° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

23 novembre 2017

És quaranta l’equador vital?



El passat dilluns vaig fer els quaranta, i com molt bé sabeu tots els que em coneixeu o em llegiu habitualment, personalment aquest any han estat 365 dies on he volgut donar valor a molts projectes vitals (com l’edició d’un llibre) o donar inici a passions que sempre he tingut i que vull que m’acompanyin en el futur (l’aviació). Els quaranta poden ser una reflexió de les vivències viscudes i una preparació de tot el que queda per venir, avui intentaré parlar-ne d’això i evitar no caure en la trampa comú dels “fa 20 anys que tenia 20 anys” d’en Serrat.
Victor Hugo deia que: “els quaranta són l’edat madura de la joventut” i, la veritat, és que de raó no li’n falta. En el meu cas, puc dir que des de l’any 77 –el que vaig néixer– fins al dia d’avui, he viscut uns 80 i 90 molt nostàlgics, per arribar tot seguit a 17 anys de nou mil·lenni molt curts, ràpids i intensos. Em dona la sensació que no he pogut assaborir tot el que viscut com m’hagués agradat. He descobert el que vol dir el consumisme, mai havia comprat per comprar. Adquirir un xandall, material esportiu, didàctic o alimentació eren fet necessaris i habituals, durant el passat segle les campanyes de màrqueting eren per diferenciar-te de la competència, no per a treure productes nous cada hora i intentar buscar noves sensacions al consumidor. El món de la comunicació amb dos canals de televisió (on cada franja horària tenia el seu públic: els de crios amb dibuixos, els joves amb musicals, el parte de la Primera, l’Un dos tres o els dos rombos per acabar el dia amb la carta d’ajuste final), més emissores a AM que a FM, una dotzena de diaris i revistes com TP, Tele Indiscreta, Super Pop, Interviu, Tiempo i les de cotxes, cine... i amb això ja fèiem. No com ara, on a més de mitjans tradicionals de sempre, s’hi ha sumat les notícies digitals, les xarxes socials i el fet que tots amb un mòbil siguem periodistes d’investigació. He viscut el fet d’anar a escola amb una motxilla Perona plena de llibres Santillana, ròtrings, plastidecors, compàs, plantilles de mapes, transportadors, Quaderns Rubio, fusta de marqueteria... a ser pare de tres nenes que van a l’escola quasi sense res a la motxilla i que fan tots els deures amb un iPad o ordinador portàtil; i el que abans cercaves a l’Iter Sopena o a la Gran Enciclopèdia Catalana, ara ho trobes tot al Google. Aprenia a gestionar els meus diners de la paga per tal de poder comprar xuxes, Chinos de la Sort, Blandiblub o una xapa àcid i encara me’n sobraven, avui en dia és una utopia que els nens estalviin. Donava valor al rellotge Casio que em regalaven per la comunió o la consola Nintendo de piles de botó que em portaven els Reis des d’Andorra o a jugar amb els Juegos Reunidos, Monopoly, Simon, Ahorcado o playmobils, no com ara, que amb la invasió de l’àmbit digital has perdut tot el romanticisme d’aquelles caixes, olors, o la recerca de noves sensacions (no hi havia res més). El nostre Netflix era a fora de casa i es deia vídeo club, podíem anar a llogar l’Indiana Jones, Superman, Superdetective en Hollywood, ET o Karate Kid. I a l’estiu no hi havia món més enllà per anar de vacances que el que podies veure mar endins des de la Costa Daurada, o a no ser que tinguessis família per Espanya i els anaves a visitar. Ara el món sembla que se’ns hagi quedat petit i no hi hagi més llocs on poder anar per a fer vacances en qualsevol època de l’any...
Vist des de dalt, sembla que vàrem viure molt poc comparat amb el que el nou mil·lenni ens ha fet passar. No sé si és el meu poder de la raó el que m’ho fa pensar o bé el fet que és realment cert que només hem viscut tot això. A grans trets històrics puc recordar un cop d’estat a Espanya, una entrada a la Comunitat Europea, una escissió de l’URSS, unes guerres als Balcans i a l’Iraq, uns Jocs de Barcelona, una Copa d’Europa del Barça i un ascens del Lleida. I l’última dècada em dóna la sensació que em viscut molts més fets i amb molta més intensitat que no pas en trenta anys junts (deixant de banda el fet actual català). Tornant al que m’afecta, a la meva persona (hem deixat oblidat el fet col·lectiu per passar a ser individualistes per naturalesa) i a partir d’ara reconec que els 40 anys que m’he passat cremant el meu cos amb excessos i càstigs que ho ha portat l’edat i el cicle, passaré ara a encetar una nova etapa de 40 anys més on he d’aprendre a cuidar-me, a visitar més sovint al metge, a fer revisions anuals i com no, a tornar a posar al seu lloc tot allò que he fet malbé durant aquestes darreres dècades. En fí, que poc coherent i injusta que és la vida... 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field