Lleida
20-33° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

21 juliol 2017

Escarment futbolístic



Sento vergonya quan veig el que està succeint darrerament als partits de futbol base o de lligues provincials. No només són fets aïllats a Lleida (com per exemple, Artesa de Lleida-Bloques Juan Carlos), sinó que passen per tot arreu del territori nacional (el de la batalla campal en categories inferiors de Mallorca). 
A Catalunya es juguen setmanalment més de 4.500 partits de futbol base, i incidents o agressions com les de les darreres setmanes no deixen de ser fets puntuals, però que tristament són molt mediàtics, i al cap i a la fi, el que fan és donar una trista imatge del que no hauria de ser mai l’esport de base, en aquest cas del món del futbol.
Amb totes aquestes darreres situacions que han passat, que cal fer? La Federació Catalana de Futbol, presidida pel lleidatà Andreu Subies, porta 3 campanyes –Joc net, Prou violència al futbol o Zero insults a la grada– intentant reconduir i conscienciar a totes les persones que participen cada cap de setmana en partits de futbol base (jugadors, cossos tècnics, directives, àrbitre, pares...) a fi que mirin de transmetre valors en el món del futbol i evitin d’iniciar situacions les quals no són gens d’agradables de veure. 
Amb tots aquests darrers incidents que han ocorregut, què hem de fer? L’actual llei no deixa de ser bastant tova i caduca. El col·lectiu arbitral és queixa que hi hagi situacions que no deixen de ser curioses, i evidencien de com n’és de light l’actual normativa d’infraccions. Caldria renovar-la i passar-la a què fos més dura. 
Aquesta nova disciplina hauria de contemplar la via penal (per jugadors, pares, àrbitres, directives...), les suspensions cautelars eficients (amb clausures de camp o partits a porta tancada), sancions econòmiques elevades, la utilització de violència verbal amb penes molt més dures (amb identificació d’agressors per part de la Policia)... Cal que es faci pedagogia i es transmetin els valors que ajudin a reconduir la situació. 
Ara bé, també hi ha actituds que s’haurien de canviar, com per exemple, evitar que des de ben petits els menors emulin als seus líders, o bé que no hi haguessin ni classificacions ni llistats de golejadors fins que els jugadors arribessin a la categoria d’infantil, o donar més autoritat al col·lectiu arbitral. 
Per sort també hi ha fets que amb el pas dels anys també han anat evolucionant positivament, com és el fet de creació de comitès, com el d’ètica esportiva i de lluita contra la violència, o bé, la seguretat en els camps, on en un passat un àrbitre estava molt sol i desprotegit en un camp, circumstància que no passa actualment.
Com sempre ens anirem fent grans, i l’esport, si no serveix per a transmetre valors, no és esport. L’esport quan passa a ser negoci, s’inicia l’espectacle pur! Si és ben cert que els nens de 5-6 anys ja comencen a imitar als seus líders, i són capaços de forçar un penal o simular una falta inexistent, caldria que pares i mares evitessin aquestes situacions i intentessin posar èmfasi en les situacions del partit en les quals es transmeten valors. Quan hi ha un canvi i el nen hi ha de continuar mirant el partit i animant des de la banda, o bé quan algun company ha errat un gol cantat i l’equip l’ha fet costat amb ell per tal de eviti tornar-ho a fer, evitant així una recriminació col·lectiva... i així, fins a més situacions que han d’ajudar a transmetre la importància del joc per davant de la competitivitat. Però clar, també molts cops el dilema arriba quan als pares els pregunten sobre, qué voldran que els seus fills siguin de grans. I aquí és on hauríem de canviar el xip, i el millor seria que els preguntessin: com voldràs que siguin els teus fills quan siguin grans? Segur que amb aquest canvi d’adverbis interrogatius inicials, canviaria molt el panorama...



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    Sense comentaris

Aporta el teu comentari

La teva adreça no serà publicada. Els camps requerits estan marcats amb *