Lleida
11 - 22° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

16 octubre 2018

No són interpretacions jurídiques



Demà farà una setmana de la notícia més inesperada de tots els darrers dies, el de la llibertat del President Puigdemont. La confiança cega que molts tenien amb la justícia alemanya els va agafar sorpresos i ha tornat a avivar el prucés més que mai. Per un dels dos bàndols perfectament reconeguts, els va sorprendre amb una eufòria màxima d’haver guanyar per l’èpica; i per l’altre, amb la sorpresa de pensar que series el vencedor de la Champions sense encara haver jugat el partit (diria que es devien pensar que tenien l’àrbitre comprat). És ben cert que per part del costat constitucionalista encara esperen la remuntada en la segona part de l’aventura alemanya, amb una resolució de malversació de fons públics per part del Molt Honorable i que els jutjats alemanys deliberaran pròximament. Però si prenen de base les afirmacions passades de Rajoy i Montoro dient que no es va tocar ni “un duro” de la caixa de la Generalitat, donat que estava més que intervinguda en l’època del conseller Junqueras, ho veig complicat. Amb tot això entenc que no hi ha fonament jurídic en què agafar-se per retenir més dies en Puigdemont a Alemanya.
Penso que l’important no és la llibertat del primer dels catalans (tot i el transcendental que és), per a mi el valor està a saber interpretar els fets que han sorgit des d’Alemanya. És ben cert que aquest país té la separació de poders molt més evident que no pas l’espanyola, que la independència judicial és un fet i que exemples com les filtracions que hi ha a Espanya entre el món jurídic i la premsa, al país germànic són inexistents i impensables (sinó que li preguntin a la premsa espanyola què ha fet els darrers dies pels jutjats del land de Schleswig-Holstein per aconseguir una primícia, habitual a la Península ibèrica). El fet màxim és el que ha dit el govern d’Àngela Merkel i els diversos països europeus que allotgen consellers o polítics catalans a l’exili, i que també han creat sentències en contra de l’euroordre d’extradició. Tots han reclamat, ara més que mai, el diàleg per abordar la solució, que ja està bé de judicialitzar el cas i que es posi seny per tornar a la normalitat a Espanya.
Rajoy, que ha participat activament al Congrés del seu partit a Sevilla el cap de setmana, ha vist com els casos de la presidenta de la Comunitat de Madrid i el seu famós màster, el cas català, els problemes interns de la monarquia, l’afer Puigdemont... L’acte era una oportunitat per posar ordre a casa seva i al país, però no, ha continuat igual, anant a la seva. Ha ratificat Cifuentes, fa ulls clucs al que l’envolta i apel·la a la justícia què arregli el que ell no sap fer. La ciutadania no és ximple i el votant fidel del PP a poc a poc va allunyant-se cap a Ciutadans, que aprofita el moment per guanyar adeptes i vots a les enquestes. Els rivals socialistes comencen a veure que l’estratègia del PP en el cas català potser no va ser la més encertada i els de Podem no s’acaben de mullar a la pràctica de la mateixa manera com presumeixen a la teòrica. En fi, tot continua igual i ningú no mou fitxa no sigui que perdi el poc que té o li queda.
Vist des de dalt i agafant el que deia en Mark Twain, on va afirmar que: “és més fàcil enganyar a la gent que convèncer-los que han estat enganyats”, o bé, en Churchill: “mai tan pocs han enganyat tant a tants i durant tant temps”, amb tot això és comprensible que molts espanyols es resisteixin a convèncer-se que han estat enganyats tant i durant tant de temps. La nostra base llatina ens dóna el poder de presumir, de vacil·lar i ser més sobrenaturals del que som, quan realment no som més que simples persones humanes. Si tots som iguals, tots volem el millor comú i si partim d’aquesta base idéntica, la reflexió d’assentar-nos, dialogar i debatre hauria de ser l’exercici més simple i senzill del món. El diàleg és una manera de poder buscar ponts, saber com pensem, saber el que volem i cercar el millor futur. Aquesta incultura democràtica que hi ha a Espanya s’hauria d’anar abolint, ja fa més de 40 anys que certes actituds s’haurien d’haver enterrat, i per certes conductes actuals, sembla que alguns les continuen tenint més presents que mai. Els que presumeixen de progressistes haurien de fer un pas endavant, desmarcar-se i prendre l’alternativa. En confiança, ara és el seu moment!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: