Lleida
3-19° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

24 novembre 2017

Sopars privats, influents i mediàtics



El diari digital sensacionalista espanyol El Confidencial ha tret a llum el sopar privat que va organitzar el passat dissabte el propietari de Mediapro en Jaume Roures. L’influent empresari català, tot just després de manifestació contra els atemptats islàmics a Catalunya dels darrers dies, va citar al seu habitatge de Barcelona a en Pablo Iglesias de Podemos i a l’Oriol Junqueras d’Esquerra Republicana de Catalunya. No cal dir que era una gran trobada amb molt de suc per treure’n conclusions. Tothom sap que avui en dia pots organitzar sopars privats en molts bons restaurants. A Barcelona en tenen un bon plec, a Lleida també en tenim de restaurants que estan capacitats per a fer trobades informals, menjar bé i gaudir d’una bona discreció. El mític Sheiton de Prat de la Riba era el referent de l’administració local lleidatana, també hi havia els privats de l’antic Ambrosia de Cardenal Cisneros on sovint s’hi reunia el tripartit (en el seu lloc ara hi ha l’Estel de la Mercè). Actualment a la capital tenim la Pèrgola, el privat del Tòfol, Carballeira, el nou Parador del Roser, la Finca Prats o bé el futur Restaurant de la Guspira que obrirà en les properes setmanes al lloc on hi havia l’antic Forn del Nastasi del Carrer Salmeron. Tot i així no crec que a Lleida tinguem casos com el del barceloní La Camarga, que va passar a gaudir d’una molt bona fama, i no precisament per la seva cuina, sinó per la poca discreció que tenia el lloc. Un bon restaurant que vulgui tenir un o diversos privats per fer aquests tipus de trobades, ha de tenir en compte que la discreció és un dels màxims que ha de respectar (igual d’elevada que la que té la famosa madamme barcelonina, la Sra. Rius). Tot i que, si un no vol que se sàpiga la identitat dels participants, haurà de vigilar que sovint es pot arribar a trobar en que hauran de travessar tota una sala plena de comensals per tal d’arribar als privats de l’establiment (deixant invalidada la discreció de la trobada), o bé trepitjar un carrer per tal d’entrar al restaurant en qüestió, on casualment feia uns instants abans que hi havia entrat una altra persona de similars característiques o pretensions que l’anterior. Dit tot això, els llocs públics no són els més idonis per tal de fer trobades informals/privades, i més si això succeeix en una ciutat com la nostra, on tot se sap en qüestió de minuts (o inclús abans de la trobada). Així doncs, la millor manera de poder fer una trobada és l’habitatge d’un particular, el d’una persona que tingui un cert poder d’influència, que pugui guardar total discreció de la trobada i dels seus continguts, que tingui una casa preparada per poder fer aquests tipus de reunions i que sàpiga que no fallarà als comensals amb la selecció gastronòmica que triï (tot un bon amfitrió!). L’exemple del Roures n’és un de clar, tot i que essent propietari d’un grup mediàtic tan gran, m’ensumo que el fet de que es tregui la trobada a llum pública, haurà tingut un cert punt d’interès per part del mateix empresari. Cal veure totes les portades del passat dilluns als diaris on s’hi reflectien les primeres crítiques arran de l’esdeveniment privat per part de socis de govern d’uns o de partits polítics nacionals per parts dels altres. Vist des de dalt, considero encertat que s’organitzin trobades amb persones públiques en llocs neutrals, en ambients distesos, amb una alta dosi de privacitat i amb la finalitat de poder buscar un objectiu comú que no es pot fer públic. A Lleida tenim alguns habitatges preparats per a fer aquestes trobades –com és normal, no diré quins son–, amb amfitrions que tenen aquesta habilitat i que sovint s’utilitzen (tenen la temporada alta en les proximitats de processos electorals). Durant aquestes trobades clandestines s’han trobat candidats, s’han fet pactes de govern, s’han fet relleus, gestades mocions de censura, o fins i tot, amanit votacions. És lícit que hom pugui reunir-se amb tranquil·litat, gaudir de la bona companyia, fumar cigarretes, o inclús, un bon havà (en ser un lloc privat encara hi ha certes normes que no estan prohibides) i allargar-se fins a altes hores de la matinada. Segurament els mesos que vénen viurem alguna d’aquestes trobades i que segurament, com ha de ser, no tindrem ni idea de quan i a on s’han realitzat, i si al final se’n sap d’alguna... caldrà tenir present que estem a Lleida, i al final, tot es sap!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field