Lleida
15-30° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

30 maig 2017

Estàtues



Les estàtues pretenen aturar el temps. Fixar el moviment de la fràgil silueta humana en marbre, ferro, acer o qualsevol matèria més perenne que la pell i els ossos. Per tant, si erigim estàtues és per immortalitzar algú. De moment. I la tradició ve de lluny. Segons els creacionistes, el déu Yahvè modelava Adam amb fang, després li va abocar el seu alè, i aquí estem. Pigmalió de Xipre va esculpir en ivori l’estàtua d’una dona, Galatea, tan bella que se’n va enamorar follament, i la deessa Afrodita també li va insuflar vida perquè es barallessin. Vinc a dir que tota estàtua té un tel·lúric component màgic, fascinador. Contemplant l’estàtua des de tots els angles, temps i espai es confonen. Per a bé i per a mal. Òscar Wilde va escriure un conte, El príncep feliç, sobre una estàtua, una oreneta i un alcalde que sintetitza divinament el poder demiürg de les estàtues. Italo Calvino sentencia que l’ànima històrica, la sensibilitat artística i el civisme d’una ciutat es valora per les seves escultures públiques. A Lleida tenim l’emblemàtica efígie dels cabdills ilergetes Indíbil i Mandoni, la resclosa violoncel·lista d’en Pau Casals, l’escarransit bust dedicat a Don Miguel de Cervantes, i el cos sencer del Manolo Calpe, insigne impulsor de l’Aplec del Caragol. L’altre dimarts, la seva estàtua estava de morros al terra dels Camps Elisis. Buscava caragols. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    Sense comentaris

Aporta el teu comentari

La teva adreça no serà publicada. Els camps requerits estan marcats amb *