Lleida
13 - 29° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

22 maig 2018

El pas de l’equador



Avui compleixo 44 anys. Fa dies que hi penso, i em fa il·lusió. Tot i que em fa pensar que, llegint que l’esperança de vida de les persones al nostre país que es situa per sobre dels 80 anys, ja estic objectivament més a prop del final que del principi. És a dir, teòricament (toco fusta) em queda encara uns quants anys de vida però segurament menys dels anys que he viscut. És el que en terminologia universitària es coneix amb el nom del pas de l’equador. Recordo que quan estudiava a ESADE era la festa més important de tots els estudis universitaris després de la graduació. Hi havia força tradició en fer una gran celebració (de fet crec que és l´únic dia en la meva vida que he vestit esmòquing). I no era per menys. Haver superat el 50% d’uns estudis molt durs, en una ciutat que no m’agradava gens, lluny de la meva Lleida estimada, lluny de la meva família i dels meus amics... Estar més a prop del final que del principi era realment emocionant. Ho recordo com un dels dies més feliços de la meva vida. Ara bé, avui que creuo el meu equador vital, avui que constato que estic més a prop del final que del principi, no sé si estic tan content. Quan faig balanç de la primera part de la meva vida estic molt i molt satisfet. Evidentment hi ha hagut dies i èpoques millors i pitjors, com tothom, imagino. Però el balanç és francament satisfactori. La vida m’ha donat molt més del que esperava, segurament també molt més del que mereixia. Tinc la sensació de que he viscut molt i que ens molts casos, més que mèrit meu ha estat l’atzar o les persones que em rodegen. Pares, padrins, dona, fills, amics, professors... tanta i tanta gent que m’ha ajudat i m’ha fet gaudir enormement d’aquesta primera part de la meva vida. I quan el balanç d’una primera part és tan positiu sempre tens por que la segona part no ho sigui tant. I per això tantes i tantes persones, quan compleixen 40 anys o creuen l’equador, solen passar una època una mica més depressiva. En molts casos, veure com el teu cos evoluciona amb el temps és una font d’insatisfacció. També hi ha casos d’insatisfacció per no haver assolit l’èxit professional o no haver arribat on en desitjava. Les relacions de parella també solen ressentir-se en aquesta edat. Personalment crec que no he passat aquesta crisi, però si m’adono que el temps ha passat molt ràpid. Els fills es fan grans, els pares també i t’adones que el temps no para. De fet aprens que el temps és el recurs més important, amb molta diferència amb la resta. Si no tens diners, per exemple, pots demanar un préstec, et pots recuperar econòmicament... El temps no. El que ha passat ja ha passat i no pots fer res per corregir-ho. És el recurs més democràtic, tots tenim 24 hores al dia per fer el que vulguem i puguem. És responsabilitat nostra decidir a què i a qui dediquem temps i a qui no. Recomanava Steve Jobs pensar diàriament el següent: “si avui fos el darrer dia de la teva vida, voldries fer el que faràs avui?”. I aconsellava que, si massa sovint la resposta era no, doncs calia canviar de vida. I el més aviat possible, perquè el temps passa volant. I això és el que vull fer en aquesta segona volta de la meva vida: dedicar el temps a les persones i a les coses que em fan feliç. Gaudir de cada dia com si fos l’últim; perquè, com deia també Jobs, “algun dia així serà”. Perquè al final el més important no és quants anys de vida em queden sinó quanta vida tenen els meus anys.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: