A mitja tarda del 23 de febrer de 1981 treballava com a periodista en un petit despatx, el gabinet de premsa del partit Centristes de Catalunya-UCD a la seu provincial, Avinguda del Segre, 2. Aquell dilluns hi havia poca gent al partit i recordo a la cap de gabinet, Júlia del Palacio, a la que tots anomenàvem Bola, i alguna persona més, però tots, escoltàvem la Ser, que retransmetia en directe des del Congrés la investidura del successor d’Adolfo Suárez a la presidència del Govern, Leopoldo Calvo Sotelo.
De sobte, el ritme monòton de la votació es va interrompre bruscament i el locutor va dir, sorprès: “Señores y señoras, en estos momentos, observamos que la Guardia civil está entrando en el hemiciclo”. També vam sentir, el “quieto todo el mundo” i després el que immediatament vam saber eren trets de bala. Vaig fotre un salt de la cadira i vaig anar cap al despatx de la Bola, que com jo, no donava crèdit al que escoltàvem. Començava la “nit dels transistors”.
El nostre primer pensament va ser per als dos diputats de Centristes que havien quedat atrapats dins l’hemicicle, Manuel de Sárraga, president provincial y l’economista Jaume Barnola. Ens vam llençar sobre els telèfons i vam començar a trucar les famílies dels diputats, a la seu de Centristes de Barcelona i a tots els càrrecs del partit. Aquella primera hora va ser de confusió i de moltes trucades. Un dels primers a aparèixer va ser el secretari general, l’arquitecte José Maria Mora Cagigao, que es va tancar a un despatx per intentar esbrinar el que estava passant. Per sort, molt aviat vam rebre la trucada d’una veu coneguda que ens parlava des de Madrid, el senador Manuel Ferrer i Profitós, instal·lat a l’Hotel Palace, tot just davant el Congrés. Aquella font directa ens va explicar la gravetat de la situació. Allò era un cop d’Estat en tota regla. Mora Cagigao recorda que, com a partit de govern, es va posar a disposició del governador civil, José Martí.
A la preocupació sobre l’estat de Sàrraga i Barnola i dels seus companys de Lleida, Maria Rúbies, de Minoria Catalana i Josep Pau, del PSC, s’hi afegia la possibilitat de que els colpistes es fessin amb el poder i que els demòcrates poguessin sortir escaldats. Mentre jo feia algunes trucades als mitjans de comunicació de Lleida, l’altell d’Avinguda del Segre, 2, anava rebent diputats i regidors, com Pere Rosselló, Xavier Puig Andreu, Joan Besa, o l’aleshores president de la Diputació, Jaume Culleré, que ben aviat, van creuar el carrer i es van tancar al Govern Civil per recolzar “el representant legal d’un govern democràtic que els colpistes pretenien destruir”.
Mora es va incorporar després al gabinet de crisi, però abans, va encarregar a Joan Queralt, regidor de la Paeria i a Carles Casanovas, gestor, que amaguessin per si de cas, els arxius dels afiliats. El fill de Queralt, avui també, regidor de la Paeria, Joan Queralt, recorda l’arribada del pare a la casa de la partida de les Torres de Sanuy. “El padrí el va ajudar a amagar aquells fitxers metàl·lics en un paller al costat de l’estable on teníem les vaques”.
El gabinet de crisi del Govern Civil, estava format per José ‘Pepo’ Marti´ i representants institucionals, com el president de la Diputació, el fiscal en cap i els caps policials. Un home clau aquella nit, el tinent coronel Silveiro, el cap de la Guardia Civil, es va preocupar per mantenir oberts els passos fronterers de Les i de La Seu d’Urgell.
Al gran saló de l’edifici, es va muntar una taula amb cerveses, refrescos i alguna cosa per picar. “Ens distréiem mirant la televisió i prenent alguna cosa, volíem treure ferro però preocupats per si acabaríem detinguts”. Mora recorda que Silverio “rebia i feia discretament trucades telefòniques”. Les autoritats militars de Lleida van cridar a la caserna tots els soldats i van reforçar la guàrdia entorn del Gobierno Militar, a l’avinguda del General Mola, avui Prat de la Riba.
Dues de les companyes de l’equip, Teresa Areces, avui catedràtica de la UdL, assessora d’afers municipals i Remei Teixidó, dissortadament traspassada, secretaria d’Organització, eren a Barcelona i van trucar per dir que se’n tornaven a Lleida. “Jo vivia darrere el Gobierno Militar i la Remei m’hi va portar. Un soldat amb un fusell ens va cridar l’alto. “Voy a mi casa, vivo aquí, y si deja de apuntarme, por favor”, li vaig dir. Aleshores, es va confiar i ens va demanar tabac. El vam convidar sense dubtar-ho”, rememora avui Teresa Areces.
la nit, entre teletips
Entre vuit i nou de la nit, els lleidatans van fer front a la situació amb “serena normalidad”, almenys així va titular un columnista local un article aparegut al cap de dos dies i es van recollir aviat a casa seva i els carrers estaven buits. Mora va donar instruccions de tancar la seu del partit, almenys fins l’endemà, i com que no vaig aconseguir que em deixessin entrar al Govern Civil, me’n vaig anar a la redacció de La Mañana.
A la redacció de La Mañana hi havia una muntanya de teletips. El director, Josep Antoni Rosell Pujol organitzava una edició que no sabia a quina hora podria tancar. Aurelio Bautista, redactor en cap, fumava Dunhill amentolat i no deixava el telèfon. Els dos periodistes més joves, José Carlos Miranda i Carles Revés havien parlat amb les famílies dels diputats segrestats i també amb la mare del president de les Corts, el lleidatà Landelino Lavilla Alsina i les olivetti treien fum.
Va ser a La Mañana on va tornar a sortir el nom d’un personatge que ja havia escoltat aquella tarda al partit. Al diari es tenia una informació semblant a la que ens havia explicat des de Madrid, Manuel Ferrer Profitós. El que havia estat governador militar de Lleida, el general de Divisió, Alfonso Armada, estava tenint una destacada actuació en els esdeveniments que estaven succeint al Congrés i treballava per buscar una solució. Tots estàvem convençuts, que el cop d’Estat era una conxorxa dirigida per Milans del Bosch i Tejero i alguns mes, però Armada, que havia deixat a Lleida una imatge de militar culte i refinat, era dels bons.
Amb el Carles Revés vam decidir anar a donar una volta amb cotxe per la ciutat. Ens vam menjar un frankfurt i vam anar a casa seva per seguir els esdeveniments per la tele. En aquestes que de sobte, apareix el Rei amb la faixa de Capità General, recolza la Constitució com la única via per garantir la convivència en Democràcia i posa firmes tots els militars.
Per celebrar-ho decidim anar a fer una copa al parador Dalmau. Els carrers de la ciutat son buits i fa bastant fred, pocs cotxes, però al Dalmau, tots els noctàmbuls hi son benvinguts. De sobte, la gent comença a mirar cap als sortidors de la benzina i algú fa un comentari en veu alta: “Coi, els militars!”. Efectivament, un camió militar, s’ha aturat al sortidor i un soldat omple el dipòsit. Quan acaba, paga amb un vale i marxen. Això no és Valencia ni la Brunete.
La portada de La Mañana del dia 24 informava del segrest del Congrés i del discurs reial amb la Constitució. El diari fa seva la tesi amb la que ens en vam anar a dormir, Tejero i Milans són els colpistes i el general Armada ha jugat un paper clau com a negociador. També diu que la tranquil·litat ha estat total a Lleida i al país en general. Al meu despatx de Centristes, segueixo per ràdio la situació a Madrid. Cap al migdia, el Congrés és alliberat. Sárraga truca i en una breu conversa amb Mora abona la informació que Armada ha tingut un paper rellevant. Es decideix que enviaran un telegrama al general Armada, expressant-li agraïment i admiració per la seva intervenció.
Ni Manuel de Sárraga ni José María Mora Cagigao recorden si el telegrama es va enviar efectivament, però Sàrraga ho creu possible. L’exdiputat ho explica així. “Dins el Congrés es deia que Armada era el que havia aturat el cop. A la sortida, casualment me’l trobo i el saludo amb efusió. Ell, gairebé ni em fa cas, i desprès de disculpar-se, marxa. No m’estranyo, és el moment excepcional que vivim. Però ja a la tarda, en una conversa amb Agustín Rodríguez Sahagún, ministre de Defensa, m’adverteix que millor no parli amb Armada”.
El general que tan bona empremta havia deixat en la societat lleidatana, era un mentider, un traïdor i el seu nom va començar a ser silenciat per la opinió pública. Així va passar en una festa de l’esportiu local, els premis Quijote, Sancho, Dulcinea y Molinos, organitzat per La Mañana. Un dels guardons s’havia donat a Armada, per la recuperació del camp d’aviació d’Alfés. La festa es va celebrar, però el nom del general no es va sentir i el seu trofeu no es va entregar, per raons òbvies. Aquella nit de divendres una manifestació va recórrer els carrers de Lleida condemnant el cop d’Estat i a favor de la Constitució.
Han passat quaranta anys d’aquells fets i aquest relat, fet a partir de la memòria personal i de diversos amics i amigues, és la crònica que encara no havia escrit, que no havia escrit mai. Paga la pena mirar enrere, establir paral·lelismes, apuntar connexions, coincidències, fenòmens. Qui no vol conèixer la història, estarà més que obligat a viure la repetició dels errors.
Cristòfol, art sense por
Les notícies que els lleidatans anaven rebent pels transistors no van alterar gaire la vida social de la ciutat. A les vuit del vespre al pati del Palau de la Paeria, s’hi va concentrar força gent, però no per cap acte polític, sinó cultural, responent a la convocatòria d’una exposició de l’escultor Leandre Cristòfol. Avui, vist en perspectiva, aquella inauguració va ser molt important. Jaume Magre, admirat regidor de Cultura d’aquell primer ajuntament democràtic presentava l’adquisició d’un relleu amb fusta del Leandre, Lo reng de la plaça, una escena costumista dels mercats pagesos, i l’escultor tenia el detall de regalar-ne un altra peça, tant o més important, De l’aire a l’aire. Amb aquell acte s’inicia la col·lecció Cristòfol que avui es conserva al Museu Morera
Llorenç Melgosa, autor de la fotografia on es veu al Leandre Cristòfol amb el Jaume Magre i el pintor Albert Coma Estadella, confessa que quan la va fer “no podia ser conscient de la transcendència que avui té la imatge quan es mira i saps que era el mateix dia del cop d’Estat”. “Jo era allí pel Cristòfol, li feia moltes fotos, no per cap altra raó, però sí que recordo que el segrest del Congrés i els tancs a València, eren objecte de comentari entre la gent”.
El periodista Jesús Bometón, aleshores redactor de Cultura al Diario de Lérida, recorda que va haver-hi parlaments de Jaume Magre i del Paer en Cap, Antoni Siurana, que aquell dia era el seu aniversari i en complia 38. Tots van elogiar l’art i la generositat de Cristòfol amb la seva ciutat. L’acte es va desenvolupar amb total normalitat i fins i tot es va servir un petit piscolabis. Bometón també recorda que ell hi va arribar sense ser gaire conscient del que estava passant a Madrid i que es va adonar de la gravetat dels fets pels comentaris que li van fer. “Jo vivia a Cappont i un cop creuat el riu quan anava cap a casa sí que vaig notar els carrers més buits”. La inauguració de l’exposició de Leandre Cristòfol demostra la normalitat amb la que la ciutat va respondre a la intentona colpista. Quaranta anys mes tard, Lo reng segueix exposat al pati del Palau de la Paeria, com a símbol de que l’art i la llibertat s’imposaran sempre per damunt dels que voldrien tornar enrere.
