El Jordi Cuixart va anunciar divendres que deixa la presidència d’Òmnium Cultural. Les eleccions per renovar els càrrecs de la Junta Directiva de l’entitat ja han estat convocades i el proper dia 26 de febrer es proclamaran els resultats en l’assemblea general que se celebrarà aquell dia. Però el Jordi Cuixart ja ha comunicat que no es presentarà a les eleccions en què, amb tota seguretat hauria renovat el seu mandat com a president, en el que hauria estat el seu ter-cer mandat.
He de reconèixer que l’actual president d’Òmnium m’ha emocionat un cop més, com ha fet tantes vegades durant els seus dos mandats. Desprès de passar per tot el que ha hagut de passar és clar que ara tenia la catifa posada per ser reelegit sense oposició. Tots els socis d’Òmnium estaríem encantats de continuar tenint-lo com a president i, en la mesura que fos possible, intentar rescabalar-lo per tot allò que ha hagut de suportar en defensa del nostre poble i la nostra cultura. Però ell ha preferit fer un pas al costat, donar per acabada aquesta etapa i permetre el relleu en la direcció de l’entitat.
No hi puc estar més d’acord. Però m’admira aquesta actitud conseqüent, que em temo que poques persones seríem capaces de demostrar. Ja sabem que el país podrà comptar amb el Jordi Cuixart en les lluites i activitats de tot tipus que calgui afrontar en la línia que ha seguit fins ara. Però presidir una associació que compta amb gairebé 200.000 socis és un incentiu que poques personalitats públiques haurien estat capaces de declinar. Cal tenir les coses i les prioritats ben clares per fer el que ell ha fet. Penseu que, segons les dades que he pogut recollir, cap dels partits polítics catalans arriba als 20.000 afiliats i que Convergència Democràtica, en els seus millors moments, no va arribar ni als 50.000.
Ja sé que no m’hauria d’estranyar. El Jordi ens va demostrar durant el procés que el va condemnar què és el que volia dir captenir-se amb dignitat i amb coherència, sense fer cas de les possibles conseqüències polítiques o jurídiques de la seva posició. Ell diu que és un activista i no un polític. Evidentment es refereix a una determinada accepció del terme política, entesa com a assumpció de determinades responsabilitats institucionals. En canvi, en un sentit més ampli, en el de la lluita per modificar, interferir i decantar les estructures de poder en un sentit determinat, és clar que el Jordi Cuixart és un polític de cap a peus.
A Catalunya, com a tots els altres països, ens convé tenir de tot. Personalitats polítiques d’una peça com el Jordi Cuixart i molts i moltes d’altres que es dediquin i excel·leixin en l’administració pública. Jo crec que els catalans hem contret un deute amb el Jordi que difícilment li podrem pagar. La millor manera potser seria prendre el seu capteniment com a exemple i fer que proliferi en el conjunt del país.
Un darrer apunt, però que no per això considero menys important. L’admiració per el Jordi Cuixart no crec que hagi de ser exclusiu dels sobiranistes. Tots el catalans, pensin el que pensin, haurien de reconèixer l’enorme vàlua de comptar entre nosaltres amb una persona coherent amb el seu pensament i que, de manera pacífica i inclús amable, defensa les seves idees i és capaç de suportar la ignomínia i la presó com ho ha fet ell.
