Continuem al maig festiu de la ciutat de Lleida. I fa dies –o més aviat anys– que trobo a faltar, entre els actes i celebracions algun detall, record o referència a les ciutats agermanades amb la nostra. Reconec que fa uns anys aquestes relacions afectuoses i simpàtiques amb altres indrets del món van ser una moda que ara no es porta gaire. Els rètols a l’entrada dels pobles on es llegia poble agermanat amb… i es distingia una bandereta estrangera ja no són habituals. En aquest món global potser no cal fer cerimònies amb aquells personatges mudats i amb la banda creuada sobre el vestit nou que ens saludaven amb quatre mots acabats d’aprendre. Però al costat d’això, hem de reconèixer que hem anat perdent oportunitats d’enriquir-nos culturalment i qui sap si també econòmicament. I que ja no tenim, perquè no l’hem cuidat gens ni mica, l’oportunitat d’intercanviar un seguit de contactes, visites i projectes compartits.
Un exemple que vaig tenir la sort de viure: La ciutat de Ferrara, amb qui vam començar tractes fa anys a causa de la fruita de la plana boirosa de la vall padana ha estat durant anys una potència cultural i una de les ciutats líders europees en projectes transnacionals europeus. També ha estat durant molt temps la ciutat més activa en diversos àmbits UNESCO, començant per les dues declaracions de patrimoni de la humanitat que va obtenir: una per l’urbanisme renaixentista i l’altra pels entorns naturals del delta del Po. La darrera vegada que hi vaig ser de manera oficial o oficiosa, Lleida participava com a ciutat agermanada en una trobada d’agraïment pels suports rebuts després del darrer terratrèmol. Hi érem 5 o 6 de les ciutats agermanades amb Ferrara (d’Alemanya, Eslovènia, França, Lituània…) durant el famós Busker’s Festival. Comentant un projecte que volíem endegar, tres regidores i dos tècnics municipals van dedicar-nos una colla d’hores d’una tarda festiva i a més van oferir-nos el suport, no només d’ells si no de totes les ciutats agermanades amb ells per a constituir el grup de països participants que sol requerir un projecte europeu important. D’això se’n diu generositat i d’això se’n diu fer xarxa. Cuidar aquests contactes et permet, també, assegurar complicitats en projectes, estudis, recerques universitàries, campanyes de sensibilització, subvencions europees…
Tenim a més de Ferrara el cas de Foix. Malgrat els bons oficis i la insistència d’alguna persona ben concreta i “cavallerosa” que tots coneixeu, poca gent recorda el nostre Jumelage amb la vila occitana, capital de l’Ariège. Aquell castell encimbellat, tan proper a la nostra història, que ara suma la seva imponent presència al projecte de patrimoni mundial amb Andorra i la Seu d’Urgell va ser durant molt de temps un record amable de l’acollida que sempre havien dedicat als lleidatans. Amb Lérida de Colòmbia ja no sé si hi tenim algun projecte comú… i així anem fent. Hi va haver també un gest cap a Xàtiva amb ambaixades benintencionades que no sé com han acabat. Parlant del País Valencià, la Festa de Moros i Cristians pot certificar la seva germanor amb Ontinyent, que tant ha ajudat la nostra festa, sense menystenir Villena ni Alcoi… i fins i tot podem esmentar aquell intercanvi estimulant celebrat fa alguns anys entre la Valldigna i les Valls d’Àneu.
Tot plegat, una demostració de credibilitat, de seguretat en un mateix que et permet, generosament, de crear una xarxa de complicitats amb ciutats de diferents països. T’obre la porta a mirar el món i aprendre dels altres però també a presentar arreu i amb orgull els potencials de la teva pròpia ciutat, molts d’ells encara per descobrir.
Potser haurem de buscar un altre mot més modern i potser en anglès però crec que dins el complicat cartipàs municipal, algú podria trobar la manera de mantenir, incrementar i cuidar els agermanaments. Per Lleida tot és poc!.
