“Bona tard[e]”, saludava cada dia el periodista Dani Badia a l’informatiu d’esports de migdia de Catalunya Ràdio. Aquella [e] tancada amb la que els catalans nord-occidentals acabem moltes paraules era una mena de reivindicació de la Lleida que el Dani Badia tant s’estimava. Lleida i el Lleida –la seva passió–, però també el Força Lleida, o el Llista, o el CTT Borges, o qualsevol club o esportista que representés les terres de Lleida allà on fos i que tenia en el seu micròfon un altaveu on reivindicar-se. Res no tornarà a ser igual, però. El Dani va morir diumenge passat en un any nefast per al col·lectiu de periodistes de Ponent, que hem plorat també en els darrers mesos l’adéu de Miguel Ángel Martín i Josep Maria Perelló. I la mort del Dani deixa un buit difícil d’omplir en tots aquells que el consideràvem un dels principals referents de la informació esportiva local. Ja no sentirem el seu “bona tard[e]”, però ens queda el record del seu caràcter afable, del to seriós que adoptava en obrir la gravadora, de les seves cròniques i dels moments històrics per a l’esport de Lleida que va retransmetre en directe. I també ens queda el seu llegat, una magnífica col·lecció relacionada amb l’esport local que hauria de veure la llum en forma de museu, i un mestratge que ha influenciat molts joves periodistes de Ponent. Si algun dia hem d’explicar que el Lleida puja de nou a Primera, recordarem el Dani i ho tindrem fàcil. Només caldrà imitar-lo per saber que ho estem fent bé i ser conscients que, si ens equivoquéssim, no ens ho retrauria pas. Bon viatge, amic.
Des del 2018 que no havia tornat a pujar a l’ermita de Sant Joan de Montblanc o de la Muntanya....
Llegir més
