Lleida
20/39° C (sol)
97% 26 km/h

7 agost 2020

Desconfinat soroll



Hem passat una primavera tranquil·la, penosament silenciosa, amb por i tot. Començava el març amb l’amenaça i abans del canvi d’estació ja ens vam tancar tots. Un abril amb roses pintades i llibres posposats o a crèdit, bastant gris i plujós, bastant quiet. El maig florit, verdejant de parcs assilvestrats i moll. Un maig sense cap festassa d’aquelles que els lleidatans entaforem en un mes setmana rere setmana. Com si el mes de Maria de la nostra infantesa s’hagués de dessacralitzar a força de sortir cada dia i omplir places i carrers de titelles, batalles de flors, cridòries de moros i cristians, i un aplec de fartanera compartida. Res de res. Aquest any, silenci, només trencat per aplaudiments i per l’oferta de música tendra i solidaritats artístiques en línia.

No hem tingut gaire abril ni gens de maig i poquet juny com els que teníem. I ara busquem soroll. Tota la introspecció, tota la calma que també vam descobrir positivament saludable, tota la contenció que potser ens convenia per avaluar aquests ritmes estranys que ens mantenien tan ocupats, tota la serenor de quedar-se a casa, ja s’ha acabat. Un Sant Joan sense foguera ha dut els primers petards. I estant així, els petards ens afecten com als nostres pobres gossos. 

Hem fet l’exercici, tres mesos, més o menys i ja està. Sembla que tot l’aprenentatge el donem per enllestit i, un cop aprovat pels pèls, el llencem a l’oblit. De res serveix el record insistent de la mascareta i aquella distància tan mal anomenada social. Volem soroll i xerrameca, omplim les terrasses, escalfem els motors, tornem a la cridòria mediàtica i escandalosa de saber que aquest any també, i pitjor encara, tenim gent dormint al carrer. 

La treva partidista –ara no toca, que treballem per la pandèmia!– s’ha acabat. I reapareixen els jutges i els seus tràgics escarments, i s’alcen els lluents punyals entre els socis dels governs.

S’esberlen, potser per sempre, aquelles amistats perilloses que es van forjar dins d’un partit que ara es un puzzle amb peces perdudes. 

I si no ens tanquen per haver-nos desconfinat massa, massa de pressa, i malament, i per ser tant de sortir i xerrar i barallar-nos, també ens haurem de queixar per posar la nostra cullerada en la cridòria d’aquest estiu calent.

Perquè havent trencat el silenci i la por a la pandèmia, encara que sigui més per rauxa que per coratge, potser ens tocaria també alçar-nos per queixar-nos, sorollosament si cal, per les injustícies que dia a dia anem evidenciant. L’estiu serà calent i la tardor cremarà per les conseqüències de la malaltia però també per haver desaprofitat una primavera que hauria d’haver estat de promeses millors, de flors que després fruiten, d’aigua que ens abastirà tot l’any. No sé si íntimament hem sabut aprofitar aquelles setmanes de més serenor. Col·lectivament no n’hem sortit gaire ben parats.  I ara tot això madurarà molt de pressa. 

Diu que moltes revolucions s’han fet en temps de calor, encenent els ànims. Potser si, però segur que totes les revolucions s’han fet en temps de gana. No són bons auguris, però si ara és l’hora del soroll, que sigui el de la revolta!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: