Dilluns passat llegia en aquest mitjà un article a la secció de cultura on parlava dels cinquanta anys que celebraran enguany l’entitat cultural amb més socis de la ciutat (més de 1.100), aquesta és l’Associació Amics de la Seu Vella. Em sento satisfet de què a Lleida, com és obvi, hi hagi una entitat representada per la societat civil que treballi, defensi i lluiti pels interessos del principal conjunt arquitectònic de la ciutat. No hi ha lleidatà que li tingui una estima especial al monument i no hi ha foraster que ens visiti que quedi meravellat per la singularitat del nostre principal emblema paisatgístic de la ciutat.
Fa uns anys, que és fundava una entitat -abans era una cosa fàcil fer aquests tipus d’iniciatives ja que per tots és sabut l’esperit associatiu que hi havia a Lleida durant l’època franquista- era molt més fàcil implicar un seguit de gent. Actualment, que sorgeixin noves entitats amb el tarannà individualista que hi ha, no deixa de ser un fet utòpic. El que deia, un naixement d’un ens resulta menys complicat que fer-lo perviure al pas dels anys. Tota entitat viu i es manté mentre els socis i la Junta que els representa hi generin activitat, la caixa els ajudi a fer activitats i subsistir, i l’objectiu fundacional encara hi sigui vigent. Amb els Amics de la Seu Vella (www.amicsseuvellalleida.org) considero que els ha passat això. Que tot i tenir només tres presidents en 5 dècades (Francesc Boneu, mossèn Jesús Tarragona i l’actual Joan-Ramon González) ha aconseguit fer-se un lloc en el panorama civil lleidatà i ha pogut mutar-se davant les diferents fórmules que han succeït en quant a direcció i gestió del conjunt monumental. El 28 de desembre del 1972, quan neix, com tota entitat d’aquest tipus que desitja que es treballi per la subsistència d’un monument, volen que des del Govern estatal (propietari en aquell moment) i després Generalitat i Paeria, es facin una sèrie d’actuacions per tal que s’inverteixi en la seva conservació. Tot i que no varen ser anys fàcils, donada la descoordinació que hi havia els primers anys entre les entitats, la creació el 2009 del Consorci del Turó de la Seu Vella ha permès que actualment la ciutadania lleidatana pugui gaudir més del monument i la Seu Vella pugui obrir-se més a la ciutat. No tan sols el redescobriment de la Suda o el fet de dotar-lo d’un establiment d’hostaleria al vessant que dóna al Riu Segre, sinó que l’aposta a què esdeveniments, activitats durant l’any o bé el tradicional dia de la Seu Vella (que organitza aquesta entitat anualment a l’octubre) han permès que hi hagi un ordre, un equip que hi treballi i una entitat que coordini la defensa del conjunt en tots els seus vessants. En l’actualitat, paral·lelament a l’entitat, un grup de lleidatans (Grup Turó Seu Vella 2030) promou que des de les diferents administracions propietàries es treballi per descentrar tot el perímetre de les muralles que l’envolta. És ben cert que la Seu Vella i la Suda no són els únics edificis que hi ha al Turó, també hi ha una sèrie d’equipaments com pous de gel, túnels subterranis, il·luminació… i les ja anomenades muralles que l’envolten. Aquestes construccions de defensa, que no només són d’un únic període històric, requereixen un seguit d’actuacions (neteja, obres de manteniment, vigilància…). La Paeria ja ha iniciat les licitacions pertinents i amb la “rapidesa” que hi ha en les administracions en aquest país, es pressuposa que en les setmanes vinents en sorgiran altres accions per part dels altres propietaris del Turó.
Vist des de dalt, considero que utilitzar la justícia per pressionar a què es forcin un seguit d’accions potser una opció vàlida per tal de ser escoltats, però no és l’única. Haver denunciat davant Fiscalia per una sèrie de fets ocorreguts l’abril del 2021 i buscar-ne els culpables, podria ser una bona manera d’evitar que les administracions s’adormin davant dels temes pendents al Turó. Però davant de tot això, cal ser curosos dels efectes secundaris que se’n poden derivar en un futur. Personalment, el que veig és que si o si s’ha de treballar i no deixar-lo abandonat, i que s’aposti enèrgicament perquè la principal figura del nostre “skyline” lleidatà sigui nomenada en la més brevetat possible Patrimoni Mundial per part de la Unesco. Crec que ja són vint-i-un els anys que s’hi està treballant (que potser en penso que són excessius) però no podem deixar de treballar-hi per aconseguir-ho. Diria que alguna cosa no estem fent bé. O bé hi ha la descoordinació entre els propietaris, o bé no sabem en quina porta trucar, o bé que en gestionar-ho des de Madrid interessa més altres llocs de l’estat que no pas el català, o bé el que sovint reclamo en els meus escrits i és que necessitem tenir lleidatans en els principals òrgans influents del país per treballar acarnissadament per la defensa del nostre territori. Aquest fet actualment -i suposo que comparteixen amb mi- avui no els tenim enlloc…
