Lleida
4-15° C (sol)
97% 26 km/h


Alejandro Fernández: “No crec en els referèndums per prendre grans decisions de país”



El president del PP a Catalunya repassa l'actualitat política catalana en una entrevista a LA MAÑANA.


P. Lleida necessita una sortida ràpida cap al port de Tarragona. Quan va manar el PP no es va aconseguir. Si tornen a tenir responsabilitats de govern desdoblaran la N-240? 

R. Va ser durant les legislatures de governs populars quan més es va avançar en aquest objectiu. D’entrada, el desdoblament tothom el prometia i encara que és veritat que es va fer amb un retard de 25 anys va ser amb el PP al Govern de l’Estat quan es van inaugurar els dos únics trams de l’A-27 que ara mateix hi ha en funcionament. Per tant el que es pot esperar del PP és que si arriba un altre cop a governar s’acabi aquesta obra. 

P. La possibilitat d’alliberar la concessió de l’autopista enlloc de desdoblar un traçat paral·lel la contemplen?

R. Nosaltres som els únics que hem defensat sempre la possibilitat de no allargar les concessions i una de les grans estafes conceptuals del nacionalisme han estat les autopistes perquè mentre d’una banda defensen una “Catalunya lliure de peatges” de l’altra fan de lobbystes de determinades empreses per allargar les concessions. I resulta que això també està passant amb l’AP-7 i, a més, a l’única autopista que és propietat de la Generalitat, la C-32, tampoc hi ha manera de treure peatges i és la més cara d’Europa. 

P. Cayetana Álvarez de Toledo tornarà a encapçalar la llista del PP a Barcelona? 

R. La veritat és que estaríem encantats que ho fes. Ella ha manifestat que té intenció de tornar a repetir al capdavant de la candidatura i tot i que hem de respectar els procediments dels òrgans interns la possibilitat és certa.

P. Hi va haver sectors del partit que es van sentir menystinguts amb la seva designació com a candidata i d’altres van criticar que no coneix prou la realitat catalana... 

R. No és veritat... Cayetana Álvarez de Toledo no només ha viscut a Barcelona sinó que a més hi està absolutament vinculada. Però és que a més això seria indiferent perquè afortunadament ningú no li pregunta d’on ve a l’Andrea Levy, que és tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Madrid, ni a Enric Millo, que ocupa un càrrec al Govern a la Junta d’Andalusia. I a mi em preocupa que a Catalunya la gent tingui aquestes recances quan es tracta que algú que no ha nascut aquí pugui tenir un càrrec de màxima responsabilitat. 

P. Les crítiques no eren perquè no ha nascut aquí sinó perquè no coneix prou la realitat del territori pel que concorre....?

R. Però és que això no és veritat. Estic convençut que tindrà molt més coneixement que altres candidats sobre el que vostè m’ha preguntat. 

P. Si m’aconsegueix una entrevista ho comprovarem.

R. (Somriu). No tinc aquest poder per decidir qui fa les entrevistes i qui no. 

P. José Ignacio Llorens podria tornar a jugar algun paper al partit?

R. José Ignacio Llorens ha estat, és i serà sempre un actiu del PP. I no només pel seu coneixement profund d’aquesta província sinó també perquè és un amic personal i sempre hi tindrà un lloc destacat al partit. 

P. És partidari d’anar a les eleccions generals amb Cs?

R. Sí, perquè crec que és una fórmula que a Navarra va funcionar molt bé i va permetre guanyar les eleccions, l’Ajuntament de Pamplona i les autonòmiques, tot i que els socialistes van pactar després amb Bildu. Per tant, per separat és evident que no tindríem possibilitats però junts podem treure un gran resultatP. 

P. La meitat d’aquest país, pel cap baix, vol la independència i l’altra no. Què proposen vostès per arribar a la síntesi entre aquestes dues postures? 

R. Jo el que proposo és continuar aprofundint en els millors 40 anys de la nostra història, que venen del pacte constitucional de la Transició. Si algú em diu que per Catalunya no ha estat una etapa positiva crec que s’està fent l’harakiri. I és que cal tenir en compte que el nacionalisme va donar suport durant molts anys a diversos governs d’Espanya. Per tant, el que fa quan es dedica a criticar aquesta etapa és autodestruir-se. 

P. Però insisteixo. Hi ha un 70 o un 80% que demana, almenys, poder decidir el futur del país amb un referèndum...

R. És que estem en un sistema democràtic que és capaç d’assumir amb naturalitat la discrepància. I si hi ha dos persones que tenen un objectiu que és ara per ara impossible qui ho defensa hauria de ser capaç d’aconseguir reformar la Constitució i fer el que van fer els escocesosP. 

P. Els escocesos van poder votar en referèndum si volien ser independents o no.?R. Ells no van aprovar el referèndum al Parlament escocès sinó que van aconseguir una majoria al Parlament britànic i per tant jo animo el nacionalisme a aconseguir una majoria a les corts i si no l’aconsegueixen que ho acceptin perquè així és la democràcia. Perquè això de tirar pel dret perquè ara per ara no veuen possibilitats d’aconseguir una majoria al Congrés no és el que van fer els escocesos. El que sí van fer, amb paciència, va ser aconseguir una majoria i aquest és el mateix camí que hauria de seguir el nacionalisme. 

P. Però això no és fer trampes al solitari? Perquè PP i PSOE, que són els partits majoritaris, ja han dit per activa i per passiva que del referèndum ni parlar-ne... 

R. No perquè fins a David Cameron cap líder britànic, ni Tatcher ni Major, no havia concedit cap referèndum i a Escòcia en cap cas li va passar pel cap optar per la via unilateral. Amb paciència, insisteixo, després van aconseguir legalment un referèndum. 

P. I si s’aconseguís per la via legal vostè hi donaria suport?

R. No. Perquè encara que jo crec en la necessitat de complementar la democràcia representativa amb mecanismes de participació hem de pensar que els referèndums, segons per quines matèries, signifiquen decidir en un sol dia i de forma irreversible el futur d’una nació i això s’ha demostrat amb el Brèxit o amb el referèndum que va convocar Renzi. Hi ha altres països, com Suissa, que els fan servir d’una manera normal però ho fan per decidir, per exemple, l’emplaçament d’un poliesportiu. Aquesta de Suissa sí que és una fórmula en la que crec que la democràcia directa pot funcionar però per prendre grans decisions estratègiques de país no crec que aquesta fórmula sigui la millor. 

P. Però això deixa en un mal lloc la ciutadania, no?

R.No perquè de tots els membres de la UE l’únic que permet els referèndums per aquestes qüestions és Gran Bretanya. Aquest tipus de consulta seria inviable a França, Alemanya i també a Espanya, on al nostre ordenament jurídic tampoc no hi cap un referèndum d’autodeterminació. 

P. Catalunya està ben finançada?

R. És evident que tenim cinc comunitats autònomes que aporten més del que hereten. Aquest és un concepte de solidaritat que funciona a tot arreu, en les persones i les comunitats, però li vull recordar que l’actual model de finançament va ser presentat per ERC i PSC (Mas va estar a punt de recolzar-lo però al final es va fer enrere) com un acord que havia de tenir una vigència de 25 anys. Això es va dir i al cap de tres anys ja deien que era insuficient. Per tant. Es pot reformar el sistema de finançament? Sí, però s’ha de fer en conjunt i amb consens, com el 2009. El que no es pot fer es destruir allò que tu mateix deies que era el millor del món. 

P. Però més enllà del que va dir un o un altre partit el país té unes necessitats que costa d’atendre amb aquests números, no?

R. És que de fa temps que el Govern d’Espanya té obert un grup de treball per parlar de finançament però la Generalitat no hi va des que va començar el Procés. Per tant, està renunciant a debatre i a aconseguir un millor finançament que podríem compartir tots. 

P. Avalaria un concert econòmic?

R. El concert econòmic del País Basc es va implementar en el procés constituent i Catalunya en aquell moment hi va renunciar. ERC deia que era una “carlistada anacrònica” i Roca i Pujol no volien fer-se responsables de la recaptació i preferien el sistema del peix al cove, que és el que van fer funcionar durant molt de temps. Va ser una renúncia i si es volgués anar cap a aquest model s’hauria de fer a través d’una reforma constitucional. Les oportunitats, de vegades, van i venen però quan es desaprofiten això té un preu. 

P. Va sentir vergonya amb l’espectacle en què es va convertir el Parlament fa dos setmanes?

R. Sí, i a més ho vaig explicar després reclamant la necessitat de fer política. Si és necessari amb vehemència, passió i fermesa però sempre des del respecte a l’adversari polític i a les institucions. Jo sé que hi ha gent que no em pot ni veure però el que no em podran dir mai és que he insultat ningú o que he fet cap tipus d’actuació que no s’ajusti a allò que s’en diu “decoro parlamentari”. Ara bé, de la mateixa manera també he de dir que el paper moderador del president Torrent no va ser el més adient perquè només va desautoritzar un tipus de crits i qui va començar, de fet, va ser la bancada independentista. 

P. Amb les detencions i presó de set membres dels CDR acusats de preparar accions violentes no s’ha anat massa lluny intentant equiparar independentisme amb terrorisme? 

R. Jo crec que el que és profundament arriscat per part del nacionalisme és vincular-se de manera excessiva a aquesta gent, quan encara no s’ha acabat la investigació. I com deia Maira Gómez Kemp... “Hasta aquí puedo leer”. Tots hem de ser prudents. Jo reconec que és molt complicat a vegades i sé que jo també m’he passat de frenada algun cop però això de sortir de manera tant vehement a defensar aquestes persones detingudes crec que és una línia vermella que el nacionalisme no hauria de creuar si no vol precisament que se’l relacioni amb la violència.

P. Aviat es coneixerà la sentència de l’1-O. Si és condemnatòria és partidari d’una amnistia o d’un indult? 

R. L’amnistia no es contempla en el nostre ordenament jurídic per un cas d’aquestes característiques i qui la reclama ho fa per insinuar que estem en una dictadura com en el cas de l’amnistia que es va produir a la Transició. Aquest, doncs, és un camí bastant cínic i perillós des del punt de vista polític. Si es produeix una condemna, l’indult sí que és una figura regulada. Però en aquest cas haurien de ser els eventualment condemnats els qui la demanessin. Per tant, com es pot imaginar vostè, això no ha passat i jo només em pronuncio sobre els coses que passen.

P. En un període de cinc anys, almenys, veu més probable una Catalunya independent o una Catalunya autònoma?

R. Dependrà de moltes coses. Jo crec que si el nacionalisme català continua pel camí que va hi han moltíssimes més possibilitats (i ho dic amb respecte i mesura) que Catalunya no només no sigui independent sinó que no tingui autonomia. Perquè en política una de les coses que s’han d’assumir és la teva mida i la de l’adversari. Jo sóc conscient que no tinc possibilitats de guanyar unes eleccions a Catalunya però tinc la sensació que el separatisme no és conscient de la seva mida i sobretot no s’adona de la mida de l’adversari que ha escollit. 

P. Això vol dir un 155 perpetu?

R. No, no, no. Jo el que dic és que si es produeix una mena d’insurrecció permanent és evident que la nostra Constitució té mecanismes polítics per fer-hi front. Vostè m’ha preguntat què crec que passarà i jo li he contestat. Ara bé. Què és el que m’agradaria a mi? Que Catalunya continués essent una comunitat autònoma líder i exemplar a Espanya com a tarragoní i català que sóc. Però si el nacionalisme continua en una insurrecció permanent la independència no la veig i en canvi veig més a prop que Catalunya acabi fent-se, com deia abans, un harakiri que no li convé. 

P. Insisteixo, el que vostè augura és un 155 perpetu...

R. No, és que no és un 155. Aquest article de la Constitució està perfectament tipificat i vostè m’ha parlat del futur. El 155 ha de plantejar uns objectius i una durada concreta i no pot ser preventiu, sinó justificat per uns requeriments no satisfets. Ara, a més, l’aplicació d’aquest article ens dóna un model i una sentència del TC que ens explica exactament com s’ha d’aplicar. 

P. La difícil situació del PP de Catalunya s’explica només per la irrupció de Ciutadans o té altres causes?

R. Molts ho situen a partir de la sentència de l’Estatut i els hi puc contradir fàcilment. El que ens retreu la nostra gent, la que ens havia arribat a donar 800.000 vots el desembre del 2011, és que durant tot el Procés separatista es van sentir abandonats i el nostre compromís és que no s’hi tornin a sentir mai més. I aquest és un compromís que assumeixo. 

Més notícies a l'edició de LA MAÑANA en paper



Articles relacionats