Lleida
17-27° C (pluja)
97% 26 km/h


Ester Sara Cabanes, directora de la DGAIA: ”Venen perquè al seu país no tenen expectatives”



Entrevista a la directora en un moment en què les condicions de vida d’aquests nois i els actes de delinqüència d’una minoria d’aquests han posat tant a l’administració com als joves al punt de mira.


L’Ester Sara Cabanes és directora de DGAIA, l’administració encarregada de la tutela dels menors desemparats a Catalunya. El passat 2018 l’arribada massiva de menors no acompanyats dels pares (MENAS), va sobrepassar la capacitat de les administracions. Les va obligar crear nous centres en poc temps i a augmentar la capacitat de la xarxa de protecció. LAMAÑANA entrevista a la directora en un moment en què les condicions de vida d’aquests nois i els actes de delinqüència d’una minoria d’aquests han posat tant a l’administració com als joves al punt de mira.

P.- L’espectacular arribada de menors no acompanyats en els darrers anys ha sobrepassat la GeneralitatP. No seria millor intentar dissuadir-los de venir?

R.- El millor seria que no haguessin d’abandonar els seus països. Hem de posar els mitjans perquè això no passi, ja que viuen millor al seu país amb les seves famílies que en un centre. Però a escala de Comunitats Autonomes no podem fer res per impedir-ho.

P-. Hi ha alguna manera d’evitar que els pares els rebutgin? Els hi fan entendre que no ho facin?

R.- No hi ha cap manera, ja que les famílies ho entenen com un procés necessari. Inclús si tant el menor com els seus pares volguessin que tornés, no dependria de mi, dependria de la subdelegació del govern. Si fos el menor el que és negues a retornar caldria assignar un advocat d’ofici i ho resoldria un jutge, però aquest seria un procediment molt llarg.

P.- No és un delicte abandonar els fills?

R.- A molts dels seus països d’origen noP. En molts casos són els pares qui no ho entenen com un abandóP. El que nosaltres com a administració tampoc no podem fer és agafar de l’orella als pares ni retornar-los els fills.

P.- Algun menor a Catalunya està fora del sistema de protecció?

R.- Podria passar. A vegades un adolescent que ha estat registrat pels Mossos d’Esquadra i se li ha assignat plaça en un centre, abans d’entrar al sistema, decideix fugir voluntàriament. En aquests casos busquem al nen i si descobrim on és, l’anem a recollir.

P.- Quants d’ells no estan localitzats?

R.- Molt pocs, evidentment és un percentatge molt minoritari.

P.-  A finals dels anys 90 el percentatge de MENAS era molt més baix, a què atribueix l’augment que s’ha produït?

R.- El gran augment es va produir a partir del 2015, llavors encara era una xifra assumible, però el 2018 es va multiplicar. Les raons són moltíssimes, s’havia parlat del servei militar obligatori al Marroc com una possible causa, però les enquestes que hem fet als menors ens diuen que venen aquí perquè al seu país no tenen expectatives.

P.- Diu que es van veure desbordats el 2018, encara n’estan?

R.- L’estiu del 2018 va ser horrorós, ens vam veure obligats a atendre als nens en les qüestions més bàsiques, que era l’urgent, i deixant altres coses per mes endavant, cal reconèixer-ho. Es va fer una gran tasca per acollir-los. Ara ja hem creat una estratègia, ja no crec que estiguem desbordats, però sí que estem en el procés de consolidar aquesta estratègia, que va més enllà de només crear centres. Estem consolidant els programes de formació ocupacional i educacional. Volem desfer els centres més grans per a crear-ne de més petits, tots amb un projecte educatiu.

P.- Un estudi afirma que a principis dels anys 2000 es calculava que prop del 25% dels MENAS havien comes alguna infracció, i ara els mossos situen la xifra en el 18%, perquè ara se’n parla més si les dades són similars? I perquè costa tant reduir aquesta xifra?

R.- Hem faig la mateixa pregunta. Perquè ara tothom coneix a la directora de la DGAIA si abans la infància no importava ningú? Potser als mitjans i als polítics els preocupa més? Jo crec que no. Som com sempre, la societat no ha canviat en això, el que preocupa són altres coses que no tenen res a veure amb la infància però com sempre és la part més perjudicada i vulnerable.

P.- Hi ha alguna estratègia per reduir la xifra de delinqüència entre aquests adolescents?

R.- Moltes. Hem creat un programa per a treballar a les zones més desfavorides, sobretot de Barcelona, i també hem augmentat les places dels centres residencials d’educació intensiva. També treballem conjuntament amb la fiscalia i justícia per aprofundir en el coneixement dels temes vinculats a aquest tipus de persones. No és el mateix un jove que té un pare, una mare i una llar que un que acaba d’arribar, la feina a fer és diferent.

P.- Darrerament s’han produït atacs de radicals contra albergs de la DGAIA. Prendran mesures?

R.- Ens personarem en aquests judicis. Intentarem explicar a la societat la gravetat d’això, però és difícil quan hi ha una part de l’opinió que genera que aquests atacs succeeixin.

P.- Alguns mitjans van publicar l’any passat que la Generalitat té un deute significatiu amb les entitats que col·laboren amb la seva administració en atendre els menors, quan els hi deuen?, Ho podran pagar?

R.- Ara per ara ja no devem res, el deute que ens imputen són en realitat retards, que no és el mateix. El problema és que vam haver de crear molts centres davant d’una situació d’emergència, no per concurs públic sinó per resolució d’emergència. No obstant nosaltres seguíem pagant en els 60 dies establerts. A vegades ens podíem endarrerir, però això és habitual i som una de les CC. AA que paguem en menys dies. Com que la resolució d’emergència és un sistema al qual no et pots acomodar, calia fer contractes nous, però amb tots els menors aquí no teníem temps. Per això vam fer el decret d’acreditació, que serveix per a adaptar a la legalitat els recursos creats per resolució d’emergència. El problema no era que no tinguéssim els diners per pagar, ja que els recursos a la partida pressupostària hi són, el que succeïa era que no es donaven les circumstàncies per a poder pagar. Ara estem regularitzant tots els serveis, tots els centres que s’han adaptat han anat cobrant.

P.- L’exdirector de la DGAIA, Ricard Calvo, està al punt de mira per suposades irregularitats en les adjudicacions. Si es confirmen, procuraran que això no es repeteixi?

R.- La Direcció General d’Atenció a la Infància sempre ha estat molt curosa en el compliment de la llei. Complim les lleis de contractació, que han anat canviant i s’han tornat més transparents. Tinguis en compte que les entitats no es barallen per a venir aquí, algun concurs ha quedat desert. Gestionar un centre d’infància no és senzill. Ara no és que siguem més curosos del que ja érem abans, sinó que ens hem adaptat al que la nova legalitat ens exigeix, complint la llei de contractes com fèiem abans.

P.- Hi ha centres de menors a Lleida, tot i que la majoria de joves arriben a Barcelona, forma part d’una estratègia?

R.- Quan en va augmentar el nombre vam veure que no podien estar tots a Barcelona. Les grans ciutats són el punt principal d’entrada, però aquest és un problema de país, tot el país ha d’estar al darrere. Conec nens que viuen en centres a les terres de l’Ebre, i en cap cas voldrien retornar a un recurs de Barcelona, ja que allà són molt feliços.

P.- Aquest diari ha visitat un alberg i el que hem vist no coincideix amb el que es diu habitualment al carrer sobre aquest col·lectiu, una llastima no?

R.- He convidat a polítics i periodistes, però aquests temes no generen el mateix interès que les notícies negatives. Cada vegada que un periodista ens demana visitar un recurs li donem permís -sempre que no detectem males intencionsi confiem que aquests reportatges a poc a poc aniran reflectint la realitat dels centres. Tingues en compte que rebem visites d’altres països que volen conèixer el nostre sistema de protecció perquè entenen que ho estem fent molt bé.

Més notícies a l'edició de LA MAÑANA en paper



Articles relacionats