Lleida
18-34° C (sol)
97% 26 km/h


Pepa Roma: “De la guerra de resistència de les dones, no se n’ha parlat”



"Winnie Mandela feia por però mai m’he aixecat d’una entrevista sense fer la pregunta difícil"


Pepa Roma, natural de La Sentiu, és la primera periodista que va entrevistar a Nelson Mandela quan aquest va sortir de la presó, entre altres fites d’una llarga i reeixida trajectòria a la professió. També amb una gran carrera literària, Pagès Editors ha publicat recentment una traducció de la seva novel·la ‘La família imperfecta’, en què s’endinsa al seu territori, la Noguera.

Com sorgeix la idea d’escriure La família imperfecta?

Des de jove sempre he volgut viatjar, marxar a la Índia... no m’interessava gens el franquisme, perquè l’havia viscut, el trobava molt depriment i deia que mai escriuria d’això, però al estar tant temps a fora i veure que els meus pares se’n anaven, em vaig adonar que s’acabava la possibilitat d’entrar en aquell món i que s’estava perdent una història viscuda que tenia a l’abast. La meva mare contava una història d’una nissaga familiar burgesa arribada de França; el meu pare era del PSUC, oient de Radiopirenaica i tenia la història del segle al cap; la meva tia em deia “si sapiguessis el que hem passat”. Tenia un panorama ampli que contava bé la història de Catalunya i el lligam que hi ha entre Barcelona i la Catalunya interior. Tambe he tingut altres motivacions com una història d’una malaltia que estava escribint i no sabia on situar-la i que és la que em va posar a escriure la novel·la.

Aquesta relació entre Barcelona i l’interior és un dels temes importants..

M’agrada molt la novel·la barcelonina des de que vaig llegir Vida privada, de Sagarra, que em va impactar força, però sempre queda aïllada, sembla com si la resta de Catalunya no tingués a veure amb Barcelona. Aquesta està dintre de la tradició barcelonina, però he volgut trencar la idea d’aquesta Barcelona tancada en sí mateixa afegint la meva Noguera. A partir de la història de la meva família vaig adonar-me que aquesta migració de l’interior a Barcelona ha estat constant al llarg dels segles i que aquesta suposada burgesia ve d’aquests processos d’emigració. Per exemple, els que tornen de Cuba ho fan rics, com a senyors i pròcers de la ciutat, però abans d’embarcar-se eren pagesos. Volia veure Barcelona més en conjunt i, a través de la família protagonista, fer una història dels darrers 150 anys a Catalunya.

Fins a quin punt és autobiogràfica?

Sempre m’ho han dit que les meves novel·les són autobiogràfiques i ja m’adono que treballo molt amb experiències viscudes. A Mandala, per exemple, em baso en coses que vaig conèixer, la Índia, aquella fascinació que teníem per l’espiritualitat oriental, però la història de la protagonista és inventada. Aquesta més que autobiogràfica, està basada en testimonis i és fidel a la història viscuda, i té molta recerca i documentació, no hi ha fets inventats, però els personatges ja és diferent. Sempre poden pensar que la Càndida -la protagonista- sóc jo perquè he nascut a la Noguera, però ella és molt simple, gairebé mai ha sortit de casa i està a l’ombra del marit. Sempre m’han agradat els personatges així, que estiguin a la mercè de les circumstàncies; en canvi, jo sóc totalment diferent, viatjera, he estudiat...

Un altre dels temes centrals és el paper de la dona en la societat d’aquella època.

Sí, i en més d’un aspecte. Primer perquè sempre han estat les transmissores del llinatge familiar, de la tradició oral, i després perque van ser les que van mantenir viu el país en temps de guerra, criant, alimentant, cuidant malalts. El front del Segre va ser un dels més castigats d’Espanya però Borja de Riquer em va dir que era dels menys estudiats, som una terra abandonada. Jo em deia, per què sóc del lloc més lleig de Catalunya?, semblava que no hi hagués res i només recollissim ordi i és perque durant 9 mesos es van dedicar a matxacar a la població civil per trencar la resistència dels soldats i no va quedar pedra sobre pedra. I tot això ho van patir les dones; no se’n parla d’això, només de les batalles, però no de la guerra de resistència de les dones. Després de la guerra es troben en un règim repressor que trenca les expectatives alimentades per la República, quan va sorgir el primer feminisme, però a la vegada comença una emancipació d’un munt de dones que se’n van del camp a la ciutat, com la meva mare, que ven les terres i se’n va o la meva tia, que de modista de poble es va convertir en la primera gran dissenyadora de Barcelona; van lidiar amb la guerra i es van fer càrrec de la vida. La nostra generació de feministes la van començar les nostres mares.

Com és el fet de que li tradueixin una novel·la a una llengua que és la seva?

Normalment no m’importen massa les traduccions, fins i tot en anglès, que el parlo o el francès, en què podria fer correccions, però en aquesta sí m’importava perquè volia que tingués el mateix registre. La novel·la ja era bilingüe, perquè totes les gravacions que vaig fer, moltíssimes hores, eren en català. A més, en un català que s’està perdent amb la unificació, la televisió, etc.. Volia que agafés un tó de la parla de Lleida i fer-la en català, però quan tenia que fer descripcions em sortien en castellà, ja que he estudiat en castellà i la meva formació intel·lectual a la universitat, els treballs, el món conceptual que vas formant, era en castellà i vaig pensar que seria més fàcil així. Crec que una bona poeta era la persona adient i la Blanca Llum Vidal ha agafat el ritme, el sentit, l’estètica i la poètica. No vam parlar massa perquè vaig veure que estava en la línia, tot i que he participat en les correccions.

Com va ser la història de l’entrevista a Nelson Mandela quan va sortir de la presó, per què va ser la primera al món?

Treballava a Diario 16, i ho dic perquè té mèrit fer una exclusiva mundial en un mitjà petit, mentre jo entrava a casa amb Mandela, a fora estaven aplegats El País, el New York Times, RTVE... La raó es que ja portava un mes a Sudàfrica, havia anat quan es començava a parlar de la fi de l’apartheid per entrevistar Winnie Mandela, que era un personatge que feia una mica de por, amb aquells Black Panthers com a guardaespatlles, però mai m’he aixecat d’una entrevista sense fer la pregunta difícil, que en aquella ocasió era la de què havia passat amb aquells quatre adolescents. Després vaig a entrevistar a molta més gent com el Desmond Tutu, però el Mandela no sortia de la presó. Malgrat això, Sudàfrica era una mina informativa, havia estat tancada i feia molts anys que no entraven periodistes i tot era desconegut, així que vaig poder entrar i fer el teixit social, que és el que m’agradava; jo m’havia format com a reportera de carrer, que penso que és la millor escola, i com que cada dia obríem el diari no em deixaven tornar.

Com es va viure el seu alliberament?

Quan ja estava pensant en marxar, Le Klerk va anunciar una roda de premsa i l’endemà va començar a arribar tota la Sudàfrica de l’interior; va ser l’espectacle polític més preciós que he vist en la meva vida, tothom ballant, cridant “Llibertat!”, una alegria immensa, dones ballant, molta gent gran. Els 80 quilòmetres de la presó a la plaça estaven plens de gent i va tardar més de 12 hores en arribar. Jo estava desbordada, anava tenint cada cop més claustrofòbia i vaig anar a darrere de l’ajuntament a refugiar-me, però llavors, de sobte, s’obre una porta i entrava el Mandela i la seva guàrdia em va ficar a dintre. I va donar un discurs, que només això ja és una novel·la que suposo que un dia escriuré, era hipnòtic, com un rite i jo estava allí al seu costat,  parlant amb el Jesse Jackson, quina sort!.

El moment de l’entrevista, com va ser?

L’endemà del discurs, estava esperant amb tots els periodistes a que parlés amb la premsa estrangera, primer ho havia volgut fer amb la seva gent, però estant a l’hotel em va venir a buscar un Black Panthers, que malgrat la por que feien m’ho van facilitar tot durant la meva estada allà, i amb tota la premsa agolpada em van obrir pas i em van entrar a casa, on estava Mandela amb els notables del partit. Em va preguntar qui era i jo pensava que en dir-li i saber que era una periodista em farien a fora, però ell va dir “Benvinguda”, i em vaig llançar. Va ser totalment improvisat, però tenia totes les preguntes al cap. Encara la llegeixo ara i veig que no va faltar cap pregunta, com el tema de la lluita armada. Era un home amb bonhomia i sense cap resentiment, però impàvid i ferm. Deia, “perque m’hagin tret a mi de la presó, l’apartheid no s’ha acabat, quan veguem la fi de l’apartheid proclamarem la fi de la lluita armada”. Posava condicions duríssimes, tenia moltes exigències, volia a tothom a fora de la presó. Eren respostes valentes, amb valor. Em va impressionar molt.

Va poder estar un mes a Sudàfrica, un fet que era més habitual llavors; com ha canviat ara la professió del periodisme?

El periodisme, desgraciadament, està en crisi, diuen que per la cosa econòmica, però crec que hi ha més. Jo vaig viure una època amb sort, era la fi de la transició, la premsa va ser un espai de llibertat i sortien mitjans nous que volien apropiar-se d’aquest espai. El franquisme havia tapat tot -els barris on es vivia pitjor o moltes corrupcions- i teníem un món informatiu inmens al costat del que ningú havia parlat; allò ens va donar força per ser lliures. També els periodistes eren menys individualistes i tenien més conciència d’una professió que ara s’estan menjant les empreses, havia esperit de company; i els caps feien molt de mestres, tenien molt incorporades les regles bàsiques d’ètica i estètica, i ho transmetien. Era una època magnífica, perquè fins i tot els mitjans petits volien competir, ser diferents i tenir la seva pròpia informació. Jo estava, per exemple, a Informe Semanal i parlàvem de Guatemala, de com els americans utilitzaven el neoevangelisme per entrar allí, o de l’Operació Reagan contra els homosexuals, i te’n anaves allí, a Guatemala, a San Francisco a parlar amb els homosexuals o a Virginia amb els ‘carcas’, i ara fan un fregit de la setmana. He estat a Filipinas, Irak o Corea, gairebé sempre a països del tercer món, que havien estat deixats de la mà de Déu i que només tenien protagonisme quan hi havia un cop d’estat, però a la vegada era una oportunitat d’explicar les raons del que estava passant i tot el que no s’havia contat. Ara es fa tot d’agència amb una visió unitària, que és la que et dona la CNN o les agències americanes. Ja no es busca la informació diferenciada i real. Aquesta novel·la, precisament deu molt a aquest fet d’anar a buscar i valorar la informació sobre el terreny.

Va venir a Lleida fa pocs dies per parlar de les seves lectures imprecindibles, quines són? 

Vaig fer una selecció de deu llibres pensant que poguéssin animar a la gent a llegir-los, però podria haver escollit molts altres. Un escriptor és el que llegeix i vaig pensar en llibres que m’haguéssin marcat. Entre ells està El filo de la navaja, de William Somerset i Siddhartha, de Herman Hesse; aquests dos estan molt relacionats amb el que em va portar a la Índia. De poesia recordo a Foix o Brossa, però vaig triar El rayo que no cesa, de Miguel Hernández, emblemàtic pel seu personatge. Amb Rayuela, de Cortazar, tenia la sensació de que em parlava a mi; la meva primera novel·la, Mandala, està molt influenciada per ella. També va ser important Otro giro de tuerca, de Henry James, que és la que em va fer començar a interessar més per la tècnica. I podria afegir Sense and sensibility, de Jane Austen; Los hermanos Karamazov, de Dostoievski; El cuaderno dorado, de Doris Lessing, “un llibre feminista però polític”; Vida privada, Las uvas de la ira, El proceso, El amante i tants altres...

Més notícies a l'edició de LA MAÑANA en paper



SOBRE L'AUTOR

Articles relacionats