Lleida
4/12° C (sol i núvols)
97% 26 km/h



El jutge decreta l’entrega de 111 peces del Museu de Lleida dos anys després dels fets de Sixena



Sostè que Lleida no ha aportat títols de “propietat” de l’art de la Franja i que l’administrador Xavier Salinas va dir que era d’Aragó


L’11 de desembre del 2017, a l’empara del 155, les obres de Sixena sortien en camions cap a l’Aragó. I ahir, just quan es complien dos anys d’aquella data de pèssim record, el jutjat de Barbastre va emetre una altra controvertida sentència que ordena al Museu de Lleida l’entrega “immediata” de les 111 obres que el bisbe Messeguer va salvar d’una més que probable desaparició.

Casualitat o no, sis mesos després de la celebració del judici per dirimir la propietat de les obres, el jutge considera provat que els béns “són propietat” de les parròquies de la Franja que ara formen part del bisbat de Barbastre i n’ordena l’entrega. En una llarga sentència (en la que cita els diversos decrets de la Signatura Apostòlica que dictaminen la propietat aragonesa de les obres) el jutge subratlla l’acord signat el 30 de juny del 2008 entre els bisbats de Lleida i Barbastre en el que ambdós “reconeixen que la propietat dels referits béns eclesiàstics correspon a les parròquies transferides a la diòcesis de Barbastre”. Curiosament, aquell acord el van signar el bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, i l’administrador apostòlic de Lleida, Xavier Salinas. I és que després de la renúncia de Francesc Xavier Ciuraneta (que va defensar l’art amb decisió) el Vaticà va encarregar la gestió del bisbat a Salinas abans de nombrar Joan Piris com a bisbe titular. Poc després de la signatura d’aquell polèmic acord (a Lleida va caure com un gerro d’aigua freda) Salinas va ser rellevat.

En virtut de tot plegat, la sentència coneguda ahir entèn que Lleida va actuar a títol de “dipositària” i no de “propietària” de les obres. De poc ha servit la múltiple documentació que Lleida ha aportat en el plet i que parla de les transaccions que el bisbe Messeguer (fundador del Museu) va realitzar amb els rectors de les parròquies que en aquella època ja notaven l’interès dels antiquaris per fer-se amb unes obres que ni tan sols estaven exposades al culte. En alguns casos, fins i tot, servien de porta de sagristia. 

La resolució admet que Lleida ha aportat “documentació diversa per justificar l’adquisició” de les obres però conclou que no s’ha demostrat que d’això se’n desprenguin “títols de compravenda, permuta o donació”. A la causa s’aporten cartes entre els rectors i el bisbe, com el cas de Buira, un agregat de Bonansa, en la que s’informa que les obres ja han arribat a Lleida. Tot i això sostè el jutge que malgrat que “consti que s’entregaven algunes quantitats de diner o altres peces com a conseqüència de la recollida de les obres d’art objecte del procediment” això no suposa que s’hagi d’interpretar com a “contractes de compravenda o permuta”. I matitza que en tot cas s’ha de llegir en el context “de la mala situació econòmica de les parròquies`quies, la carència de mitjans per conservar les obres, els robatoris que es produïen i la creació del Museu”. En aquest cas també diu que al tractar-se de “béns preciosos” calia l’aprovació de la Santa Seu o el Ministeri de Justícia més endavant (cosa que diu que no va existir). És més, considera que el bisbe Messeguer va recollir els béns “simplement per conservar-los i inclús restaurar-los” i perquè “els seminaristes els poguessin observar” però en cap cas “sense intenció” d’adquirir-ne la propietat perquè al ser bisbe “podia disposar dels objectes sense necessitat d’adquirir-los”.

Tampoc reconeix Lleida com a propietària dels béns per usucapió, una figura del dret civil català que es basa en la tinença pacífica i continuada d’uns béns, perquè afirma que la possessió s’ha de fer en “concepte d’amo” i reitera l’argument del “dipòsit”. D’altra banda tampoc considera que es derivi el títol de propietat pel fet de cedir obres per exposicions o restaurar unes peces per les que tampoc es percebrà cap quantia, com demanava el Consorci del Museu si el resultat li era advers, a l’entendre que “no es quantifica res ni es fixa cap base” per fer-ho.

Un litigi que comença amb la disgregació del bisbat de Lleida el 1995

Amb la segregació del bisbat de Lleida del 1995, les parròquies de la Franja van passar a formar part de la diòcesi de Barbastre i va començar un llarg litigi per la propietat de les 111 obres que el bisbe Messeguer havia portat al Diocesà. Roma sempre va donar la raó a Aragó (malgrat la incansable lluita jurídica del bisbe Ciuraneta) però quan va voler convalidar el decret de la Signatura Apostòlica es va trobar amb una sorpresa. España només convalida sentències del Vaticà en casos de nul·litat matrimonial. El cas va quedar llavors en stand by fins que els Amics del Museu van voler la provar, sense èxit,  la propietat de les obres amb el dret civil català. Finalment la justícia civil ha fallat a favor dels arguments de Barbastre i del Govern d’Aragó tot i que la sentència es pot recórrer davant l'Audiència.

Més notícies a l'edició de LA MAÑANA en paper



Articles relacionats