El lloro Triana

No m’agraden els gossos i ells ho saben, ho ensumen i s’emprenyen. Quan ens creuem pel carrer em borden i em volen mossegar, amb la petita (mai millor dit) excepció de la lleial Lua de la Laia, que encara em suporta. Com la majoria sabeu, acostumo a caminar força i una de les meves destinacions predilectes és el barri de Magraners. El seu bosc urbà, amb el mirador dedicat al regidor traspassat Candi Villafañe, és un bon lloc per visitar. Tanmateix, acostuma a haver-hi gossos sense lligar que tenen molta mala bava. La passada setmana, una veïna del barri passejava pel bosc amb el seu nen i amb Triana, un esplèndid lloro africà gris de cua vermella. Uns cans sense lligar van atemorir la família i l’ocell, molt espantat, va volar ales ajudeu-me i es va perdre. Ràpidament, es va donar la veu d’alerta a través de les xarxes, però no va ser fins a l’endemà que Triana va reaparèixer, per sort sa i estalvi. De la mateixa manera que no m’agraden els gossos tampoc m’estimo les gàbies per als ocells, però aquest magnífic lloro de Magraners va passar la nit al ras i segurament va dir que ja n’hi havia prou de llibertat, de manera que va tornar cap a casa. Ara, Triana deu estar ben escalfadet amb la seva família humana i ben segur, lluny dels gossos que ens amenacen, a ell i a mi.