Avui és el vuitantè aniversari d’en Pasqual Maragall. Nét del poeta català Joan Maragall, germà de l’actual polític Ernest Maragall i polític català que milità al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), del qual en va ser batlle de Barcelona i president de la Generalitat. Era deixeble de l’antic socialisme català, el que provenia de la classe burgesa catalana d’esquerres. Amb un fort sentiment municipalista i europeista, va ser el personatge clau de l’actual transformació i projecció de Barcelona.
Des del 2007 que pateix Alzheimer, fet que l’ha apartat de la vida pública, tot i que la Fundació que duu el seu nom és una de les més actives que hi ha actualment en la lluita contra aquesta malaltia. I és vidu d’ençà del passat 10 de febrer, data en què va morir la seva eterna i fidel acompanyant, la Diana Garrigosa. Del Maragall, en podríem parlar en molts articles com aquest, però em basaré en els dos principals fets vitals polítics que va tenir. El primer, el de l’etapa de quinze d’anys d’alcalde de Barcelona (1982-1997).
Sota la premissa de la subsidiarietat (fer tot el que pugui fer una administració inferior, no té per què fer-ho una de superior) va aconseguir fer de l’Ajuntament de la ciutat comtal, una entitat que encara viu de l’herència en gestió municipal que va deixar. Joan Antoni Samaranch i Narcís Serra varen ser els artífexs de posar la primera pedra a aconseguir que Barcelona fos una ciutat olímpica, però sense Maragall, ningú hagués estat capaç de poder ajuntar a tots els agents públics i privats, fer-hi sumar a la ciutadania i aconseguir tots plegats un gran projecte comú, que perdurés amb els anys i que estigués al servei de la ciutat.
En contraposició de la imatge inicial que es tenia de la ciutat, els Jocs van aconseguir que Barcelona esdevingués un destí turístic de primer ordre, i una capital amb una imatge festiva, acollidora i moderna. Aconseguir transformar urbanísticament la ciutat, convertir-la en referent mundial, recuperar la façana marítima, les connexions viàries interiors o bé els usos de la Muntanya de Montjuïc (no només pels Jocs, sinó que l’Estadi i el Palau Sant Jordi encara continuen essent espais vitals per la dinamització actual de la ciutat).
Però d’en Pasqual, en l’àmbit municipal, no només cal destacar-li la part visual i exterior, sinó que també la part interna (la de gestió de l’ens municipal) que també va patir una severa transformació, amb un model de gestió gerencial (innovador en l’època igual com podria ser ara amb les administracions digitals), informatització de l’administració, la reforma social, la rica tresoreria de l’ens municipal, l’esperit cívic i l’alt foment de la participació ciutadana.
I en segon lloc, en Maragall hauria estat un bon representant per dirigir una tasca a Europa o en bé l’àmbit internacional (de fet ho estava desitjant), i és obvi que Barcelona o Catalunya n’haguessin recollit suculents fruits, però el seu partit el va escollir per liderar el canvi de la Generalitat després de l’etapa convergent d’en Jordi Pujol. I del 2003 al 2006 va presidir-la amb l’anomenat govern del ‘Dragon Khan’ juntament amb Esquerra Republicana i Iniciativa.
D’aquesta etapa, cal destacar que no va poder (o bé no el van deixar) fer que Catalunya es convertís en una gran euroregió mediterrània. També pel fet de ser l’antic alcalde de Barcelona (pel centralisme de sempre de la capital), s’havia creat una enemistat amb el territori (on el pujolisme estava més arrelat que a la metròpoli), i també pel fet de ser un mal comunicador (o no expressava bé allò que volia dir).
Del seu pas per l’altre costat de la Plaça Sant Jaume, se li ha de reconèixer que va convertir-se en un mer president de foto i gens efectiu (recordar que el pacte de govern del Tinell no el va redactar ell, sinó les direccions dels partits) i ell només era un titella del qual la gestió es gestava des dels partits, d’aquí ve el seu prematur relleu amb Montilla.
Vist des de dalt, d’en Maragall sempre ens quedaran les maragallades mítiques i esbojarrades, però també maragallades series, coherents i amb sentit comú, i que vés a saber on seríem ara si les haguéssim posat en marxa. Com la reflexió de “Madrid se va” feta el 2002 i augurant l’actual situació que hi ha amb les dues grans capitals estatals, o bé com Barcelona i Catalunya haurien de liderar una gran euroregió formada pels territoris de l’antiga Corona d’Aragó (com promulga ara el valencià Ximo Puig).
Però sí que és cert, que per culpa d’en Pasqual Maragall, i gràcies als millors Jocs Olímpics de la història moderna, es va aconseguir situar Barcelona al mapa de les grans ciutat mundials. Però també es va aconseguir una fita molt més difícil i inimaginable en els moments actuals, fer que tres administracions com son Ajuntament, Generalitat i Govern espanyol, anessin totes tres agafades de la mà per a un sol objectiu, del qual totes elles en varen sortir excel·lentment beneficiades. Quins temps aquells..
