Lleida
18/33° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

Actualitat sobre el coronavirus


A les portes de les vacances: el repàs del primer any de mandat



La demarcació ha viscut canvis de govern, una sentència que deixa ferida i uns desastres naturals difícils de poder oblidar


Amb l’estiu i a les portes de les vacances per molta gent, el primer any de mandat municipal ha estat complicat amb canvis de governs, una dimissió, la sentència als presos, dos aiguats, una ventada i un incendi. 

Al juny de l’any passat arribaven els canvis a la demarcació de Lleida. Després d’una campanya electoral per les municipals marcades amb un fort discurs nacional, on els independentistes van jurar i perjurar que no pactarien amb els “del bloc del 155”, els primers en constatar aquests canvis eren els propis ajuntaments. El 15 de juny es constituïen després de llargues negociacions, algunes fins a últim moment. La renovada més important se l’emportava Lleida ciutat on després de 40 anys de poder socialista, la ciutadania el brindava als del carrer Lluís Companys i Miquel Pueyo assolia l’alcaldia amb un tripartit: ERC, Junts i Comuns. Poc s’imaginaven aquell dia que en només un any passarien tantes coses, tant polítiques com socials. 

Paral·lelament, a la resta de consistoris s’anaven dibuixant els nous governs i el color groc d’ERC demostrava predomini. I en qüestió de dies, els pactes començaven a posar en dubte les promeses fetes per campanya i el PSC esdevenia negociador clau per decantar l’aritmètica municipal en alguns consistoris, com és el cas de la capital de la Segarra. No van tenir ni un mes de marge els ajuntaments per haver de fer front a la primera crisi. Va afectar als del Segrià i les Garrigues, que van haver de plantar cara al pitjor incendi dels últims anys. 

Poc després, al mes de juliol, arribava el torn de les diputacions. La de Lleida va aconseguir segellar un pacte independentista, sense deixar-se influir per l’acord de Junts i el PSC a la Diputació de Barcelona. Joan Talarn es convertia en president de la Diputació amb un govern amb Junts però els Comuns, aquest cop, es quedaven a l’oposició. Mesos després, el pacte entre republicans i postconvergents gaudeix de “bona salut”, segons assegurava el president Talarn en una entrevista a aquest diari. 

Amb ajuntaments, consells comarcals i diputacions constituïdes, només va caldre esperar fins al 19 d’agost perquè hi hagués el primer canvi polític. Moció de censura al Consell Comarcal del Sobirà. Carles Isús tornava a ser investit president després de prosperar la censura presentada per Fem Municipi-ERC. El text, presentat per aquesta coalició va poder tirar endavant amb els nou vots a favor d’aquesta formació i dos més d’exconsellers de Junts per Catalunya que van abandonar aquest grup i ara formen part de la corporació com a no adscrits, entre els quals el propi Isús.

La propera data emmarcada al calendari, a banda del segon aniversari de l’1 d’Octubre, era la sentència als presos polítics. 14 d’octubre. El dia que la política saltava de les institucions als carrers. El rebuig i la condemna pel que consideraven una sentència “injusta” i una “venjança” es va escenificar en plens extraordinaris a la Paeria i a la Diputació, que en aquest cas va aplegar els alcaldes del territori en un acte unitari als patis de l’IEI. Aquells dies, Lleida va viure les primeres nits de notables aldarulls amb barricades i càrregues policials, que van obligar a més d’un a haver de córrer, inclosos els periodistes. 

el mal que fa l’aigua

I només unes setmanes més tard, arribava el primer dels aiguats que vindrien. La nit del 22 al 23 d’octubre, les Garrigues tornaven a ser el centre d’atenció, aquest cop per la rubinada que va causar greus inundacions. Les fortes pluges també van afectar especialment el Pla d’Urgell. “Va ser una nit de pànic” recordaven els veïns de l’Albi i Arbeca, que no havien vist mai ploure d’aquella manera. Poques hores després que passés i gairebé sense temps de poder fer un balanç exhaustiu dels danys, els veïns i veïnes afectats ja intuïen que ho havien perdut gairebé tot. 

El curs dels mesos anava transcorrent amb certa normalitat fins que al gener la natura va tornar a posar a prova els municipis de la demarcació de Lleida i, en conseqüència, unes institucions que encara no havien estat capaces de fer efectiu el seu suport als afectats per la rubinada. Aquest cop portava per nom ‘Glòria’ i era una borrasca que, entre les destrosses, va inundar part d’Agramunt i de Montgai. 

Els consistoris van haver d’activar el Pla Inuncat, com  és el cas de Cervera pel desbordament de l’Ondara. Aquest cop, a banda de les inundacions, també hi va haver esllavissades. Una d’elles a Sant Esteve de la Sarga. Nova incidència per a les institucions, especialment per a la Diputació, que poc després ja va anunciar que l’ens treballa en un traçat alternatiu a l’actual entrada al municipi. I per si encara no n’hi havia prou, el protagonista del març va ser el vent. Una forta ventada va causar estralls a diferents municipis de la demarcació, entre ells la capital de la Segarra, on les fortes ratxes de vent van fer volar la coberta del poliesportiu, sense haver de lamentar cap ferit. De la mateixa manera, a les Borges Blanques, el vent va fer caure una piscina des d’un terrat cap a terra, també sense causar ferits.

bernat solé, a exteriors

Qui també va ser protagonista durant el mes de març va ser Bernat Solé. El dissabte 21 va prendre possessió com a conseller d’Exteriors i va deixar de ser alcalde d’Agramunt. Ara, el seu lloc l’ocupa Sílvia Fernández, la primera dona que assoleix l’alcaldia del municipi. Fernández, fins ara regidora de Serveis Socials, Salut, Diversitat i Igualtat, assegurava que “assoleixo aquest repte personal amb il·lusió, responsabilitat, compromís i amb el convenciment, ara més que mai, que cal prioritzar a les persones, saber acompanyar-les, i saber afrontar totes les dificultats que ens sorgeixen i sorgiran”.

la pandèmia: s’atura tot

Respir. Normalitat durant quinze dies i esclata la pandèmia del coronavirus. S’atura tot. Diuen que cal baixar el ritme i així fins a quatre mesos després amb molts morts i una crisi econòmica, social i sanitària que deixarà petjada durant molts anys. 

Però les institucions no només han hagut de fer front a crisis socials, sinó també a crisis polítiques. L’exemple més clar es troba dins de la Paeria de Lleida, amb la dimissió, per motius personals, de Regina Cairol. És la primera baixa del tripartit en aquest primer any de mandat i ha coincidit en plena pandèmia i en mig de la gestió dels temporers –l’altre front obert del govern de Pueyo–. Una dimissió per la qual l’equip de govern va tancar files amb Pueyo però els Comuns van reconèixer que no passava en el millor moment i que “qui digui que no afecta, crec que menteix”, reflexionava Elena Ferre a aquest diari. Ara és Mariama Sall qui substitueix Cairol a la Paeria i Jaume Rutllant, a la Diputació. 

Això a la capital del Segrià, perquè a la resta de demarcació s’han viscut fins a quatre mocions de censura, una al consell comarcal del Sobirà i tres en alcaldies. La primera en arribar era la de Maldà, on per primera vegada una dona, Anna Salla, assolia l’alcaldia. La peculiaritat d’aquesta moció venia marcada perquè eren llistes obertes. La sortida d’un regidor de Junts va provocar l’entrada d’un altre regidor al consistori, però d’ERC en ser el següent més votat. Amb la seva entrada, s’alteraven les majories i ERC i la CUP sumaven per fer fora Junts per Catalunya. 

Després va venir Ponts, on el mateix alcalde censurat va votar a favor de la moció de censura presentada contra ell. L’objectiu era que Solés Carabasa, la nova alcaldessa, juntament amb el seus regidors republicans governessin en minoria amb el suport extern de Junts, sense que els independents de PontsxCat entressin a govern.  I, finalment Cervera, on Joan Santacana arrabassava el somni de Ramon Augé de ser Paer en Cap després de prosperar la moció presentada amb la CUP i amb SiF.  

Quatre mocions en total, totes presentades pels republicans contra els postconvergents. Quatre mocions que desfilen encara més una corda d’unió entre les dues formacions que penja pels fils. 

A l’espera que el que vingui a partir d’ara tampoc no serà senzill, no ha estat un examen fàcil per a les institucions però l’aprovat o el suspens haurà d’esperar tres anys més a saber-se i seran els ciutadans, amb els seus vots, qui el decidiran. I mentre les institucions lleidatanes continuen el seu trajecte, els seus homòlegs a les catalanes ja preparen tota la maquinària electoral a l’espera que l’única persona que té la potestat de prémer el botó d’eleccions desvetlli la data de la tornada a les urnes.  

Més notícies a l'edició de LA MAÑANA en paper



SOBRE L'AUTOR

Articles relacionats