Lleida
16/27° C (pluja)
97% 26 km/h

19 setembre 2020

M’acabo alçant



La Maya Angelou va morir ara fa sis anys. Escriptora, actriu, militant afroamericana, era una d’aquelles donasses que hom admira pel seu coratge, humanitat i esperit de supervivència. Una vida de lluita. Per reeixir va fer servir l’arma més poderosa, capaç d’abatre gegants i fer caure poderosos: la poesia. Coratge difícil de prodigar en temps de Rosa Parks, Malcolm X, Martin Luther King Jr i molts altres: “Que sigui descarada us molesta?”. Dones i homes dempeus contra la falsa doctrina del “separats però iguals”. Malgrat els assassinats, la Maya va seguir alçant-se contra la segregació racial: “Em podeu mirar amb ulls de ràbia, amb paraules, disparar a matar. Menystenir-me, si cal trepitjar-me, però jo, com l’aire, m’acabo alçant”. La lluita, va venir més tard. Abans, hi va haver dolor. Trencadissa: el seu padrastre la va violar. Tenia 8 anys. Després cinc anys de mutisme. Però es va aixecar. Ja no va deixar de fer-ho: “Dels caus de vergonya del passat. Jo m’alço. D’un dolor per sempre arrelat. Jo m’alço”. Ahir, aniversari de la seva mort, vaig tornar a llegir els seus versos inspiradors i emotius: Still I Rise (M’acabo alçant) és un cant a la determinació i a l’esperança. “Dels ancestres porto càntics de pau. Soc el somni i l’esperança de l’esclau. Jo m’alço. Jo m’alço”.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: