Lleida
18/32° C (sol)
97% 26 km/h

12 agost 2020

Un llumí per viure



Rascar un llumí contra la cara rugosa de la capsa i sentir com s’encén m’aporta pau. Em porta a la infantesa, a les nits en què a casa se n’anava la llum i es feia silenci. Era llavors quan, la flama, menuda, deixava entreveure que, a banda de rostres ombrívols, érem una pobra circumstància.

Em poso a escriure aquest text a poques hores de fer quaranta anys. Arribada aquesta edat sembla oportú fer un cop d’ull a l’arròs per comprovar si encara li queda una estona de cocció o si, per contra, s’ha covat. Els dies anteriors, a mesura que s’anava atansant la data, he repassat moments de la colla, al poble, amb qui he compartit instants i espais irrepetibles durant el temps en que ens vam assemblar.

Però els camins es dividiren i, ara, si ens trobem, costa reconéixer-nos donat que l’imaginari que ens unia va deixar de ser col·lectiu per passar a ser particular. Uns i altres hem fet i desfet segons els nostres petits universos.

Hem assolit la condició de subjectes emancipats i autònoms, capaços de construir consciència. Se suposa que formem part d’una societat refinada, hereva de la Il·lustració que va desballestar l’occident absolutista i va apartar-nos de l’estupidesa per assolir el principi d’igualtat, avantsala de la llibertat individual i col·lectiva. Hem adoptat les cites de Kant i d’Horaci: atreveix-te a saber i aprofita el dia.

Ens les hem cregut. Les hem aplaudit, ataràctics, sense saber que, de fet, no fèiem sinó exposar-nos a la intempèrie tot esperant la tromba de contradiccions i problemes que, en gran mesura, la vida, fins aleshores, encara contenia darrere la resclosa.

Hem sucumbit a la lleugeresa del consum. Hem combregat amb l’àpex de la revolució científica i tecnològica fins al punt de confiar-hi les solucions del què som i del què ens passa. Obeïm. Hem contribuït a adobar el terreny al racionalisme i, de pas, la superproducció industrial i l’intent de materialitzar somnis. En definitiva, hem estat i som víctimes d’un engany. I no passa res per reconéixer-ho.

No es viu millor verbalitzant tothora bajanades en positiu a tall d’autoconvéncer-nos. Es viu millor acceptant que arribo als quaranta ric d’aventures dins un món on encara hi ha esperança. Que, finalment, he après a observar les plantes de la terrassa cada matí al llevar-me. Que els gats no viuen per mi, sinó pel menjar que els poso. Que els diners se’n van i tornen.

Que no ens fa falta tant per viure, que amb una capsa de llumins i poder rascar-ne un cada any a la cara rugosa de la capsa n’hi ha prou per encendre les espelmes d’aquest gran pastís i, feta la resplendor, sentir-me envoltat de tots i totes vosaltres, mil i una fesomies que estimo i evoco i fan que la vida segueixi prenent sentit un dia i un altre. I ara, sisplau, fem silenci i demanem un desig.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: