Lleida
6/21° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

28 octubre 2020

Nou dècades



Ahir, 9 de juny de fa noranta anys, va nèixer el Molt Honorable President de la Generalitat Jordi Pujol. El gran líder nacionalista català, amb una trajectòria política amb moltes llums i potser una gran ombra (la confessió de l’herència de l’avi Florenci). Va ser un personatge capaç de guanyar eleccions tot tocant la fibra a l’electorat, a negociar a Madrid el millor futur pels catalans, o fins i tot, aconseguir catapultar-se com el gran traïdor del país després de treure a llum la procedència de part la seva fortuna.

En Pujol, sens dubte algun, ha estat el polític català més important del segle XX. Es va convertir en el dirigent més influent de la recent transformació de Catalunya, tot negociant la governabilitat d’Espanya o aconseguint una projecció exterior del país que presidia d’una manera molt envejada. Amb una ideologia i una doctrina elevada a la màxima potència, en Pujol tenia un perfil amb una gran capacitat d’absorció d’informació i de coneixement, alimentat per una brillant manera de connectar tots els conceptes que anava adquirint.

Amb una passió pel catalanisme històric i una defensa absoluta cap a la nació, va aconseguir versionar el passat nacionalista, per adaptar-lo al seu present, aconseguint modernitzar el català polític de finals del segle passat. Amb una habilitat molt personalista va poder vehicular i gestionar unes idees polítiques, per adaptar-les a la realitat vigent, per tal de fer i desplegar una nova cultura identitària.

Amb la creació de Convergència, va aconseguir sintetitzar idees passades de grans catalanistes (com en Jaume Vicenç Vives, Prat de la Riba...) per posar-les al dia i crear un nou catalanisme polític amb el seu segell personal de nou líder. Amb aquests missatges, la figura del polític català era la mateixa que la d’un predicador d’una església evangelista. Exercia de “coach espiritual” de tots els seus seguidors, amb una mística molt personalista i una moral molt peculiar. Va aconseguir esdevenir-se en la figura d’un president que fascinava auditoris, tot impressionant als forts i meravellant als senzills. Era políglota, dur negociador, influent i un gran recaptador de capitals per la Generalitat que presidia.

Amb una administració autonòmica que desitjava ser una Suïssa al costat del mar, les administracions i organismes s’anaven creant amb funcionaris que havien d’aconseguir una eficiència i una agilitat administrativa mai vista fins llavors. Amb una gran quantitat de transferències, un poder abismal i una gran habilitat negociadora amb els governs de torn a Madrid.

Pujol va aconseguir la millor gestió autonòmica de l’època, però no va saber guiar-la plenament (com hauria d’haver estat), ja que li va faltar la transformació que necessitava el funcionariat de la transició i certs vicis que les administracions arrossegaven quan va assumir-ne les competències. Va aconseguir crear unes “estructures d’estat catalanes” sense nomenar mai la paraula independència, que gràcies a això i al seu pragmatisme, realisme i intel·ligència política, li va permetre tenir “bon rotllo” amb els Borbons, González o Aznar quan tocava assentar-se a negociar el millor pels catalans.

Vist des de dalt, amb el context econòmic i polític actual, figures astutes i intel·ligents com la del Molt Honorable, són les que fan falta per aixecar el país de la situació en la qual ens trobem. No parlo de la figura que neix després de la confessió del 25 de juliol del 2014, sinó de la figura que va donar esperances i il·lusions als catalans que entraven a la democràcia, veient com es recuperava l’autogovern, es feien noves infraestructures, es potenciava la llengua catalana, naixien uns mitjans de comunicació d’avantguarda, sortia a llum una reforma universitària o bé es creava una de les xarxes hospitalàries més ben valorades del món,... O bé per l’enveja o bé pel procés independentista o bé per la corrupció que impera en molts dels polítics que van gestionar l’arribada de la democràcia a Espanya o bé el mínim poder influent dels polítics actuals catalans, actualment Catalunya no és la de finals del segle passat.

Cal que davant del futur –a un any i mig vista (fins que surti la vacuna Covid)–, grans líders aconsegueixin treure el país i els seus ciutadans de la millora manera possible de la complexa situació en la qual ens trobem. Confio que no tardin massa en arribar, doncs ja tarden...



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: