Lleida
9/22° C (vent)
97% 26 km/h

27 setembre 2020

Gairebé un mes



No sé si sóc l’única a qui li passa, però d’uns dies ençà el confinament se m’esta fent més dur. Potser perquè és Setmana Santa i hauríem d’estar planejant (o gaudint) de les vacances o perquè ja portem 25 dies tancats a casa i això es comença a notar en els ànims. Ja hem fet pastissos, dibuixos, hem pintat rotlles de cartó del paper higiènic, hem trucat a amics i família per videoconferència, hem vist (i acabat) sèries i hem fet dissabte a la casa de dalt a baix. Després de gairebé un mes d’aïllament social (en el meu cas només trencat per esporàdiques, ràpides i estresssants visites al super) comencem a estar cansats. És normal. Per això, penso en els metges, infermeres, farmacèutics i altres membres del personal sanitari que porten el mateix temps fent torns llarguíssims, atenent malalts i intentant no contagiar-se. Si a nosaltres, que estem a casa amb el Netflix i les crispetes, ja es fa dur, no vull ni pensar com deu ser per les persones que porten més d’un mes a primera línia, convivint amb la mort i la malaltia i, en molts casos, sense recursos suficients. No ha de ser fàcil arribar a casa i gestionar les emocions quan, a més, no pots sortir a desestressar-te ni quedar amb ningú. Per això, el meu aplaudiment d’avui l’envio també a través d’aquestes lletres. Gràcies



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: