Lleida
9-25° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

17 octubre 2019

El cadàver col·lectiu



Aquest estiu, vaig estar al Valle de los Caídos. Va ser la segona vegada, i ho vaig fer perquè havia venut un reportatge a una revista. La primera vegada vaig estar amb els pares, l'any 88 i aprofitant que el pare tenia a Madrid un curs a l'empresa que acabava de contractar-lo i en la qual es va jubilar abans d'hora i després de rebre una oferta d'aquestes que no es poden rebutjar perquè les presenten superiors teus que consideren que, allò que tu fas, o farà millor un passerell qualsevol content cobrar molt menys que tu i disposat a riure tots els acudits. Però, per a això, faltava encara i el meu pare tenia aquell estiu a disposició un apartament al carrer Agustín de Foxá, dos nens petits i una dona responsable que li va fer veure que, amb una setmaneta en plan parelleta ja n'hi havia prou i calia aprofitar que pagava un altre per aconseguir que la meva germana i un servidor deixéssim de tocar la pera amb la dèria de voler anar de vacances a la Villa y Corte.
Ens van portar per separat, perquè a l'apartament només hi havia dos llits. Amb la meva germana, van anar al zoo i al parc d'atraccions; però jo, que era un nen repel·lent; tenia una llista de llocs per veure. Vam estar, ho recordo, a Toledo, Segòvia, Aranjuez, el Pardo i l'Escorial; on vaig obsequiar els meus pares una monumental ploranera perquè van portar-me un dia en què el Real Lloc estava tancat. L'escena, segur, va ser singular perquè gent desconeguda que hi havia per allà, veient els plors, va preguntar que què em passava i algú va suggerir que em portessin a veure el Valle de los Caídos, que estava a prop. Jo, que tenia Cuelgamuros a la meva llista, vaig mudar el semblant sense preguntar-me per què els meus pares no m'havien dit que aquell lloc estava per allà. Ara ja ho sé; però -sort per mi- a les prevencions que ells, com tota persona de menys de 45 a l'època, tenien cap al monument; els van poder les ganes que un servidor deixés de tocar els nassos i, també, certa curiositat que compartíem i no deixava de ser la mateixa que fa que ningú es perdi a Moscou el mausoleu de Lenin
D'aquella visita, no en recordo gaire: bromes del meu pare, la sensació d'estar davant una cosa grandiosa i un desassossec que se'm repeteix encara avui davant el caràcter inversemblant de tots els edificis neoclàssics, neoromànics, neomudèjars o neoelquesigui. Aquest estiu, aquestes sensacions es van barrejar amb el desgrat que em va generar la multitud que omplia el lloc aquells dies. Per això, en comptes de contar el que vaig fer i vaig veure a l'esplanada davantera; vaig preferir explicar el que vaig fer i vaig veure a l'esplanada gairebé idèntica a la principal que, darrere del Risco de la Nava, alberga la Hospedería a la qual em vaig quedar a dormir. És, aquest sí, un lloc de debò que sembla gairebé un Parador dels antics però sense tele a les habitacions. "És bonic això i aquí darrere és com si no existís el que hi ha davant", em va dir un senyor que, explicava, va treballar de jove en el complex i estava allà aquell cap de setmana. Sí, ho és i, potser per això i perquè qui vulgui pugui continuar gaudint-ho, sigui bona idea que traslladin a qui va manar construir tot allò a on la seva família decideixi i al Valle quedin tots els altres. Són gairebé 34.000 i, segons un informe del CSIC, formen un cadàver col·lectiu indissoluble perquè temps, les humitats i la particular forma com es van dipositar les restes fan que no es pugui saber a qui pertany cada os. Com a tantes vegades, sense voler, s'ha arribat a quelcom sublim, perquè el resultat de tota guerra és justament això: un cadàver col·lectiu indissoluble. El deixem descansar en pau?



0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: