Lleida
13-26° C (pluja)
97% 26 km/h

14 octubre 2019

Primavera del 87



Jo tenia 9 anys i no em vaig assabentar de gaire; però l’avi, sí. Semblava preocupat i secretament orgullós de com a Reinosa havia començat la guerra. A Forjes y Aceros, on treballava mig poble, el Comitè d'Empresa va tancar a l'equip directiu després de saber que pensaven en acomiadar 500 obrers. Quinze anys després, també una primavera, Aguilar sencer va retenir als directius que volien tancar Fontaneda i vaig tornar a veure-li aquesta expressió barreja d'orgull i enveja a la cara. Orgull per veure la seva gent –d'Aguilar a Barruelo, de Barruelo a Reinosa i de Reinosa a Aguilar no n’hi ha ni 30 km– defensant el que és de tots i enveja perquè, a la fi dels anys seixanta i quan a Barruelo van tancar les mines on treballava ell, no va passar. La por –Franco vivia encara– va estalviar la Guàrdia Civil haver d'enfrontar-se a multituds carregades de raó i la història va acabar malament: les mines van tancar i a  Barruelo es van quedar sense res. A Aguilar, Fontaneda va tancar, però va arribar una altra galletera i a Reinosa, Forjas y Aceros encara belluga tot i que amb molts menys obrers que els prop de 2000 dels anys 80.  De tot m'he enrecordat aquesta setmana després d'escoltar els encarregats del dispositiu amb el qual, l'1 d'octubre de 2017, Interior va intentar impedir el suposat referèndum. Tots, sense distinció, van coincidir  en explicar que, aquell dia, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van aplicar una força proporcional a la resistència organitzada i violenta amb la qual els organitzadors van intentar impedir la retirada de les urnes il·legals. Les seves paraules, clar, han excitat per mal l'independentisme, que es dedica aquests dies a escarnir i intentar procurar la mort civil de tots aquells qui ens apartem de la seva tesi –el 1-0 no hi va haver un aixecament violent– utilitzant els seus altaveus mediàtics i amb la col·laboració desinteressada a xarxes socials –o no, perquè un d'ells, Gabriel Rufián, ha arribat a ser diputat– de tots els fanàtics que alimenten la foguera en la qual cremarem tots.
A Reinosa l’any 87; la ciutat va ser ocupada per tanquetes antiavalots, va morir un home intoxicat per pots de fum i els ferits –obrers i guàrdies– van ser desenes; com a Aguilar en 2002. Va succeïr el mateix que tants d’altres cops a Sestao, Vigo, Cadis, Sagunt, Ferrol, Sabadell, Berga o Terrassa quan gents carregades de raó defensaven allò que era seu. A Reinosa i a Aguilar es van trencar la cara els uns i els altres amb la decència i la resignació que només dóna el saber que fas allò que de tu s'espera i assumeixes que, un cop ultrapassat cert límit, no n’hi ha lloc per cap mena de lamentació i la Policia no pregunta perquè, precisament això – el protegir fins a a qui no ho mereix quan a algú se’n salta les normes- és el fonament de l'Estat de Dret.
Tot plegat convé recordar-ho aquests dies mentre, al Suprem, es jutja a uns senyors que, sense respecte ni tan sols pels qui els donen suport, van utilitzar a famílies, avis i nens per a defensar quelcom que, a més a més, és tot un despropòsit. L'actuació de la Policia i la Guàrdia Civil va ser aquell dia d’octubre tan proporcional a la violenta resistència planificada que es van trobar com a proporcional espero sigui la condemna que recaurà sobre aquests irresponsables que insisteixen en dir que són presos polítics i van utilitzar -i utilitzen- com a carn de canó a una pobra gent crèdula que s'hauria quedat a casa si algú li hagués explicat el que va passar a Reinosa l’any 1987, a Aguilar l’any 2002 o a Barcelona mil i una vegades quan les vagues no les convocava Carles Sastre. Però ningú els ho va explicar, i això és la més gran indecència dels qui són aquests dies davant del Jutge Marchena. Per això, quan dintre de 32 anys la gent parli d'octubre de 2017 ho recordarà com una tardor i el que va passar a Reinosa, continuarà sent una primavera.



0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: