Lleida
18/32° C (sol)
97% 26 km/h

12 agost 2020

Una altra sentència d’escàndol del Tribunal Suprem



Aquesta setmana el Tribunal Suprem ha dictat una nova sentència en relació al procés català que és impossible explicar en termes estrictament jurídics. No es tracta de cap sentència penal i és possible que això hagi contribuït a que hagi passat relativament desapercebuda.

Ha estat dictada el dia 10 de juny per la sala contenciosa del Tribunal Suprem, aquella que va saltar a la fama per al gran públic la tardor de l’any 2018, amb motiu de la doctrina sobre qui havia de pagar l’impost en les escriptures d’hipoteca. No se si ho recordeu: a una secció d’aquella sala se li va acudir dictar una sentència en què feia els bancs responsables del pagament de l’impost. El Sr. Luís Maria Díez-Picazo, president de la sala (sobretot, no el confongueu amb el seu pare, Luís Díez-Picazo, un eminent jurista, ja traspassat) va ser sensible, per dir-ho d’alguna manera, a l’enrenou del món bancari i va aconseguir que en pocs dies la majoria dels magistrats de la sala contenciosa desautoritzessin aquesta doctrina i tornessin a la tradicional de què fos el client qui es fes càrrec de l’impost.

Recordo aquest precedent per remarcar que el tarannà d’aquesta sala no és que sigui especialment refractari a la qüestió catalana, només. Ha demostrat, en aquest i d’altres casos, una notable manca de sintonia amb les idees més generalitzades en la nostra societat i, en conseqüència, un allunyament de la interpretació del dret que exigiria el sentit comú. Això provoca que moltes de les seves decisions ens causin estupefacció als que som del ram i un total desconcert a la ciutadania en general.

La sentència a què em refereixo desestima el recurs interposat pels Srs. Puigdemont i Comín contra la decisió de la Junta Electoral Central de 13 de juny de 2019 per la qual se’ls va denegar la tramesa al Parlament Europeu de l’acta de la seva proclamació com a diputats electes i el lliurament de les corresponents credencials. El motiu de la denegació era que no havien comparegut a la seu de la Junta per acatar formalment la constitució espanyola i, en conseqüència, tenien en suspens l’exercici de les seves prerrogatives com a candidats electes.

La pregunta que suposo que em fareu, si esteu una mica al cas del que va passar al Parlament Europeu, és clara: però que no va dir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea que els diputats ho eren des del moment de la seva proclamació? És més, que no han pres ja possessió com a diputats els Srs. Puigdemont i Comín? Per tant, que no és evident que la Junta Electoral Central es va equivocar quan es va negar a reconèixer-ho?

Segons la sala contenciosa del Tribunal Suprem la contesta és el contrari del que penseu: la Junta Electoral va fer-ho bé, malgrat que la Unió Europea hagi passat d’ella. Per què? No us recomano que intenteu llegir i entendre la sentència.

Com ja he comentat en altres ocasions, les sentències que ens arriben dels tribunals europeus solen tenir una característica que ens sorprèn: són intel·ligibles, inclús pel públic en general. Aquesta en canvi, respon a la tradició hispànica; la majoria dels seus 54 folis son pura palla i en només dos o tres s’aborda el fons de la qüestió d’una manera bastant confusa. Conclusió del tribunal: quan la Junta Electoral Central va fer el que va fer, no sabia que el Tribunal de Justícia de la UE diria el que va acabar dient. No ho va fer malament perquè va actuar segons allò que en aquell moment considerava que era raonable pensar que s’acabaria decidint.

O sigui: que si algú actua d’acord amb allò que creu que és raonable esperar que decideixin els tribunals, encara que després aquests tribunals resolguin en contra, la conclusió és que ha actuat correctament. Quina concepció del dret; quin horror i quin escàndol!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: