Montilivi, Fontajau, Marc Gasol, Stuani, Girona amunt, Girona avall, estic de Girona fins al capdamunt. Fa uns dies que tots els mitjans de Barcelona ens estan posant el cap com un tabal per la gesta gironina del doble ascens del Girona de futbol i de bàsquet. Que sí, que moltes felicitats, però potser ja n’hi ha prou. Algú dirà que tenim enveja. Algú pensarà que ja ens hauria agradat a nosaltres assolir la fita històrica d’un doble ascens. Diran que prou podríem de tenir la temporada vinent un equip a la Primera Divisió i un altre a l’ACB. I tant! Això, però, no evita que un èxit merescut com el que ha aconseguit la ciutat de Girona no posi sal a les ferides de la Catalunya misèrrima. Des de Barcelona tracten com a pròpies les gestes gironines. Cap èxit de Lleida o de Tarragona té el ressò que capta un pet gironí. Aquests moments d’empatx de la Catalunya vella desperten de nou la necessitat d’enfortir l’aliança territorial de Lleida i Tarragona que reclamaven els alcaldes Pueyo i Ricomà i els presidents de diputació, Talarn i Llauradó. Una vegada més, a través de l’esport, hem pogut veure la fotografia d’un país desequilibrat.
El govern de la Paeria, format per ERC i Junts, aposta per un model comercial integrat a la trama urbana,...
Llegir més
