Imma Rabasco: Coach de creixement personal, divulgadora i conferenciant motivadora.
Què porta una periodista a escriure un llibre sobre el riure?
No exerceixo de periodista. Vaig estar a Onda Cero Lleida, on sí vaig treballar de periodista. Ara no practico el periodisme, però el periodisme m’ha ajudat a fer aquest llibre. La curiositat periodística sempre l’he tingut, m’agrada investigar, descobrir i sorprendre’m. Quan me vaig connectar de nou al riure, el periodisme em va servir moltíssim. I m’ho vaig passar pipa.
Es va desconnectar del riure?
Per un tema de salut, no és ni molt important ni ho és poc, però estava tant obsessionada amb curar-me que vivia totalment en alerta. Quan estàs buscant solucions a un problema, i pateixes tant, resulta que jo estava en mode cocodril. De cop, una bona amiga me va preguntar: “Mentrestant, què estàs fent per viure la vida?” Estava perseguint tant la pastanaga que m’estava oblidant de viure. Aleshores me vaig apropar a la meva família i vaig veure que reien i vivien. Per mi, tornar al riure va ser sinònim de tornar a viure.
Després de dos anys de pandèmia. De viure mesos tancats a casa, hi ha moltes persones que han patit tant que també s’hauran desconnectat del riure.
La societat actual, per tot el que hem viscut, ens hem quedat vivint en mode supervivència i no, la realitat és que no estem fets per això. El mode supervivència és per mantenir-lo una estona, però no per viure-hi perquè no fem homeostasi. Els gats són un clar exemple. Si per un moment fóssim gats veuríem clarament com tots vivim tensos tota l’estona. Sempre tenim raons per estar a l’alerta. I no crec que sigui la manera de viure sempre.
Quina importància té el riure en la vida d’una persona? És cert allò que un dia sense riure és un dia perdut?
El riure és apertura. Einstein ho deia clar: “La senyal de la intel·ligència és el riure”. Necessitem apertura i l’aconseguim amb el riure I el somriure ens dona l’apertura. I hi ha gent que no pot ni riure.
Què passa si no tens ganes de riure i no rius en el teu dia a dia?
Aleshores, per a mi, només estàs sobrevivint. Viure sense riure és supervivència. Algú que esta desconnectat de l’alegria, s’està desconnectant de la vida. Alice Herz-Sommer, supervivent de l’holocaust, deia que la vida és meravellosa. Tenia una connexió amb la música que la mantenia connectada. Les arts ens connecten a alguna cosa més elevada. La natura i les arts ho faciliten.
Per què recomana la risoteràpia?
La risoteràpia consisteix en aplicar el riure per estar millor. Hi ha la ciència del riure. A un taller de risoteràpia vas a obrir-te, a practicar l’apertura d’entrega a la vida. Consisteix en obrir-te a la vida amb exercicis de tot tipus. Hi han unes catarsis increïbles als tallers gràcies al poder sanador del riure.
Però hi ha persones que han perdut éssers estimats en aquests dos anys i tenen poques ganes de riure. Què els aconsellaria?
Sobretot transitar el dol. No és només perdre algú, és la ràbia que se sent, la tristesa. Jo li diria “plora”. No és poden negar les emocions. Primer s’ha d’acceptar tota la merda que un porta a dins. I un cop sents que has transitat el dol i has demanat ajuda, perquè és molt necessari demanar ajuda, pots començar amb eines tan senzilles com que la música estigui present a la teva vida perquè penso que la música toca l’ànima.
Quines són seves píndoles de la felicitat?
La música i cantar, que és una activitat que abans la gent feia molt. Quan tu cantes t’estàs expressant i ara és com que ho hem deixat només per a la gent que ven discos. Com sentiràs l’alegria si no t’obres? I quan t’obres? Quan t’expresses. Has d’agafar alguna activitat que et permeti expressar allò que sents. El ball, les arts, cal connectar-se amb allò que no passa per la raó. La raó no ho soluciona. És com la medicació que tapa, ajuda, però no cura. Avui en dia no hi ha res més valent que sortir amb ganes de desprendre alegria.
Ara, sense les mascaretes, ja es poden veure de nou els somriures pel carrer.
Sí, però portar les mascaretes ens permetia veure els autèntics somriures. El somriure de veritat s’expressa amb els ulls. I durant la pandèmia molta gent abaixava la mirada.
Podem riure sense ningú al nostre costat?
Sense els altres no és possible, som interdependents. Està molt de moda ser independent. Però la idea que hem de poder sols amb tot, ens desconnecta totalment de l’alegria.
El setzè ‘Cinemón, el Cicle de Cinema Solidari a la Fresca’ abordarà la situació que es viu al país sudamericà...
Llegir més
