Dilluns d’aquesta setmana el Tribunal Superior de Catalunya ha notificat a la Generalitat la resolució que havia dictat el dia 5 de maig per la qual requeria el Conseller d’Educació que, en un termini màxim de quinze dies, dictés les instruccions i establís les garanties de control necessàries perquè tots els alumnes de Catalunya rebessin de manera efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant l’ús vehicular normal de les dues llengües oficials, català i castellà, en els percentatges que es consideressin adients, però sense que en cap cas poguessin ser inferiors al 25% en cadascuna d’elles.
El termini, si la data de notificació publicada és la correcta, venç el proper dia 30 de maig. I aquesta data em suggereix la primera reflexió que us voldria fer. ¿Algú mínimament assenyat pot pensar que un sistema educatiu que porta decennis d’implantació al país pot modificar-se en un termini de quinze dies? I que consti que això no té res a veure amb el fons de la qüestió. O potser sí que hi té a veure, perquè denota la visió que els magistrats tenen del sistema educatiu i del paper que hi juga la llengua vehicular. Encara que el govern actual estigués en mans de Ciutadans o del PP, per aquelles coses de la vida (o del 155), tots tenim clar que no podrien canviar una determinació com aquesta en un termini de quinze dies. He dit tots? Doncs no, m’he equivocat: hi ha uns magistrats al Tribunal Superior de Catalunya que es creuen que amb un simple “plumazo”, que dirien ells, es modifica aquesta imposició catalana, absurda, postissa i injustificable.
Perquè, per altra banda, una determinació d’aquesta mena resulta insòlita en la pràctica quotidiana de la jurisdicció contenciosa. Normalment se solen concedir a les administracions condemnades terminis més raonables per executar les sentències. Penseu que en aquest cas la sentència que s’executa, dictada en data 16 de desembre de 2020, no va ser declarada ferma fins al dia 20 de gener d’enguany. A partir de la data en què li va ser notificada (que desconec), la Generalitat disposava de dos mesos per justificar davant del tribunal les mesures que havia adoptat per complir-la. I la Generalitat ho va fer mitjançant un escrit que va presentar la conselleria, en el qual comunicava al tribunal les diverses iniciatives adoptades en relació a l’execució de la sentència.
Però els dies 28 i 30 de març, diversos diputats al parlament, el partit Vox i l’associació Asamblea por una Escuela Bilingüe van exigir l’execució de la sentència. Cap d’aquestes persones o entitats havien intervingut en el recurs en què es va dictar aquella sentència. L’únic recurrent havia estat el govern espanyol. Normalment el Tribunal Superior i el Tribunal Suprem són molt escrupolosos a l’hora de deixar ficar el nas a terceres parts en recursos que no han interposat ni seguit. Com és lògic, la Generalitat es va oposar a l’execució per aquest motiu; i també per haver adoptat mesures que havien d’abocar en el compliment de la sentència.
Res de tot això ha valgut. El tribunal, contradient posicionaments anteriors, ha admès la legitimació d’aquestes persones i entitats, de caràcter marcadament polititzat, per demanar l’execució, els ha concedit allò que demanaven i ha fixat un termini ridículament reduït per modificar el sistema educatiu català.
En definitiva, tot sembla indicar que no s’està executant una sentència. S’està intentant executar el català.
PD: Confesso que sempre m’he sentit profundament partidari del projecte espanyol i estic con-vençut que a tots els pobles de la península ens aniria molt millor si aconseguíssim quallar-lo. Però no ho aconseguirem amb l’Espanya que representen aquests jutges i tants altres espanyols que comparteixen el seu menyspreu per la nostra identitat. Em temo que no ens quedarà més remei que independitzar-nos i tornar-ne a parlar quan hagin madurat.
