Aquests dies de calor aprofito les primeres hores del matí per sortir a passejar. Ho remato seient-me en alguna de les places que la ciutat m’ofereix per llegir i refrescar-me. Als lleidatans, som llatins, ens agrada gaudir de l’aire lliure i les terrasses de les places. De múltiples formes i mides, són el rovell de l’ou per excel·lència de la vida urbana: centren una gran quantitat d’activitats socials, comercials i culturals. En ser per a vianants, són ideals per acollir parcs de jocs pels infants, racons de descans (si disposen de bancs) i espais on és possible beure i menjar, tot airejant-te. Que són l’ànima dels barris, vaja. I Lleida en té més d’una per oferir…
Les tenim alegres i animades perquè les terrasses han sabut infondre-les vida, contrarestant la fredor dels dissenys. És el cas de Ricard Vinyes, Sant Joan, la Plaça Europa o la del Clot. En aquesta darrera, però, l’animació ha de conviure amb la brutícia i una font que funciona a mitges per la desídia municipal. N’hi ha de desaprofitades perquè, malgrat l’ebullició matinal, resten tancades a la nit. Ja tarda la Paeria en reviscolar la vida nocturna de la seva plaça, així com la de Sant Francesc i la de la Catedral, per foragitar l’aire fantasmal que adopten a partir del capvespre. De grat per força, algunes places han esdevingut allotjament diürn de migrants desocupats, la de Santa Maria Magdalena en dona fe. Curiosament, però, els de “La Forastera” han sabut dotar la de Cervantes d’un deliciós racó per fer-lo nostre…
Al llarg dels passejos matinals, alternant-les, m’he proposat resseguir-les totes. I extreure’n el bo i millor de cadascuna. Amb tot, però, m’agraden íntimes i silencioses. És complicat trobar-ne alguna. De vegades, recorrent els sinuosos i estrets carrers del Casc Antic, em trobo amb la sorpresa d’alguns oasis de pau que exhibeixen senzillesa, arbres i un entorn on s’ha aturat el temps. No són ben bé una plaça, sinó espais oberts que, tot donant un respir als carrerons, fan el fet. N’hi ha dos que em reclamen sovint i els sóc fidel més d’un matí. A ells i a les seves terrasses. Un és el del Gilda, al carrer del Rei davant Sant Martí Vell. Les campanes de la seva espadanya presideixen les meves lectures. També troben aixopluc al final del carrer Obradors i rere els murs de la Catedral quan m’assec a la terrassa de la Fecoll, petita illa al cor de la ciutat. ¡Miraculosament, neta!
