“Ens pensàvem que ho havíem d’aguantar perquè era així”. Però no, no era així, era violència obstètrica, la “més invisible de totes les violències de gènere”. La violència obstètrica és “qualsevol tracte discriminatori que no deixi la capacitat de decidir a les dones en el procés de reproducció” i “són totes aquelles pràctiques que es porten a terme sense el consentiment de la mare, per exemple quan no se l’informa, quan se l’infantilitza o quan se la tracta amb menyspreu”. Així ho defensen Sílvia Aldavert, coordinadora de Projectes de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius i Andrea Ros, acompanyant perinatal, consultades per aquest diari.
Així, Aldavert remarca que “fins ara aquestes violències no eren reconegudes com a tal” i és que “primer no ho identificàvem com a violència obstètrica, ens pensàvem que ho havíem d’aguantar perquè era així i quan una dona ho identificava la resposta era que es tractava d’un cas concret i que no es podia dir violència perquè fer-ho volia dir reconèixer que el problema era sistèmic”. Ara, però, reconeix Aldavert, sí que s’ha fet un pas important amb la Llei 17/2020 del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista, en la qual s’incorpora per primera vegada la violència obstètrica, un fet que permet “posar-li nom”.
No obstant això, tant Aldavert com Ros adverteixen que les mesures sanitàries derivades de la pandèmia poden suposar un retrocés en els drets sexuals i reproductius ja assolits. En aquest sentit, la coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius exposa que amb la crisi actual les “escletxes” que ja hi havia en aquest àmbit “s’han agreujat”. Precisament, una de les complicacions que ha comportat la pandèmia rau en el fet que els protocols per la Covid-19 hagin estat tant diversos i això ha fet que “els drets reconeguts fa anys ara s’han vist esquerdats i s’ha fet parir a dones soles, sense poder decidir quins eren els seus parts”. És per això que sentencia que “la Covid, en drets sexuals, ha agreujat les qüestions que ja existien”.
medicalització
Ros coincideix amb Aldavert en assenyalar la invisibilitat que tenia i que segueix tenint aquest tipus de violència. Per l’acompanyant perinatal aquesta “és la violència més invisible de les violències de gènere”. I segueix sent així perquè “el procés d’embaràs i part s’ha medicalitzat tant que ens hem acabat creient que és un procés aliè a nosaltres. En l’imaginari col·lectiu trobem la idea de què per parir ens cal un metge i és des d’aquí, des de la creença de que ens “han d’ajudar”, que ens entreguem”.
Andrea Ros: “El procés d’embaràs i part s’ha medicalitzat tant que ens hem acabat creient que és un procés aliè a nosaltres”
D’altra banda, també coincideixen en la “solitud” amb que han hagut de fer front les dones el procés del part amb la pandèmia. “A nivell emocional, amb l’excusa de la Covid s’està maltractant les dones a un nivell encara més invisible”, afirma Ros. Al mateix temps, concreta que “han d’estar soles a les ecografies, quan els protocols indiquen que han de poder estar acompanyades”. De fet, assegura que “moltes dilaten soles i han de parir amb mascareta amb una PCR negativa en molts hospitals”. Davant d’això, Ros ha decidit impulsar un hashtag a les xarxes socials amb el nom de ‘el que la pandèmia ens ha pres’ per fer d’altaveu d’aquelles dones que han patit alguna d’aquestes praxis. En poques hores, els testimonis que es poden veure al seu compte d’Instagram són notables però Ros reconeix que no ha rebut cap resposta des del Departament de Salut i lamenta que “els hi és igual perquè això és cosa de dones i ens queixem perquè estem plenes d’hormones però tard o d’hora ens hauran de fer cas”. Per això “seguirem visibilitzant fins que els hi caigui la cara de vergonya”.
La cruesa de viure una situació de violència obstètrica encara té una cara més dura i és quan passa quan hi ha hagut la pèrdua del nadó. En aquest cas, la situació és encara més complexa i “amb la pèrdua són més necessàries les abraçades i les mirades i ara amb la pandèmia es limita l’acompanyament”, explica Montse Robles de l’entitat Suport al Dol de Ponent. Robles explica que des de l’entitat actuen en cas de pèrdua i remarca que moltes vegades hi ha més un problema de “desconeixement” que potser no tant de “violència” i que també hi ha “molt paternalisme”.
Sílvia Aldavert: “Els drets reconeguts fa anys ara s’han vist agreujats”
Davant d’un escenari agreujat per la pandèmia, les professionals d’aquest àmbit consultades destaquen que calen solucions. Ros advoca per “una constant actualització del personal sanitari”. Considera que “calen altres punts de vista perquè el part no és un procés mèdic, sinó fisiològic i així l’haurien de tractar els professionals sanitaris si no hi ha cap patologia”. I, sobretot, defensa que “cal escoltar les dones víctimes d’aquestes pràctiques per entendre què falla”. Al seu torn, Aldavert reconeix el pas endavant que s’ha fet amb la llei 17/2020 i recorda el toc d’atenció del Comitè de Nacions Unides al govern espanyol advertint-lo que havia de prendre mesures al respecte.
Perquè “ens pensàvem que ho havíem d’aguantar perquè era així”. Però no, no era així. Era violència obstètrica, la “més invisible de les violències de gènere.
